El gra de mostassa

M'ho agafo de lluny, de lluny per a la majo­ria de vosal­tres, molt d'a prop meu, que vaig tocar-les. Parlo de la guerra civil, tan estra­feta que no en sabeu res. Però és ben cert i massa dit. L'Església, ofi­ci­al­ment, va gua­nyar la guerra. Els bis­bes l'havien beneïda de “cru­zada”. I ja em teniu aquell home entrant “bajo palio” als tem­ples.

No estra­nyi que, durant aque­lles, es coves­sin els fanàtics anti­cris­ti­ans que conei­xem avui. I que, quan són més ama­bles i no t'envien als seus inferns, et miren com­pas­sius i et trac­ten d'imbècil. Per a ells, l'Església i la fe de la gent han fet a totes. És un arbrot que ni ser­veix per fer este­lles. Pre­nent-s'ho així, no estra­nyi que els agafés la ven­tre­llada sabent-ne del fes­tot de la Sagrada Família.

Par­lant clar, conec tan bé els fanàtics que he d'aguan­tar a la meva banda, que no la puc errar trac­tant de fanàtics els de l'altra. Perquè Déu n'hi do de com ens les engal­ten els bis­bes quan es tro­ben per allà Naval­car­nero. Sort que tinc prou espe­rança per no amoïnar-m'hi.

Per no amoïnar-m'hi, sé prou que, uns i altres, només veuen l'arbre i no veuen les lla­vors. Perquè, ai Déu meu, l'arbre fa mala ganya. I no parlo de bis­bes i mon­se­nyo­ri­als, penso en el pa de cada dia, amb el fet de cal­ces avall i fal­di­lles amunt (ja m'ente­neu), amb les pare­lles des­a­pa­re­lla­des a fills més o menys afi­llats per qua­tre pares. Plego, no vull fer el plànyer, que no el faig.

Si només par­lem de la paràbola del gra de la mos­tassa, mala­ment rai, tot i que podem cofar-nos d'haver sem­brat aques­tes ter­res amb l'arqui­tec­tura més alada que hagi vist home.

L'espe­rança no és en l'arbre, és en les lla­vors. Tots som bar­reja de bon blat i mala cugula. Tots des de les Setri­lles des­co­ne­gu­des a la mare fun­da­dora cano­nit­za­ble, fins al dar­rer dels homes que ni ha sen­tit par­lar de cris­ti­a­nisme.

Tot home és un arbrot, amb lla­vors i mala saó. Més val no dir-se i redir-se que al món n'hi ha de molt dolents. Diguem-nos que tot home, tot home, és lla­vor de bona fe. I, a la llarga, lla­vor d'eter­ni­tat.

Encara que tre­gui foc pels quei­xals veient la Sagrada Família.