Articles

Vellesa arraconada

Què o qui marca la fron­tera social entre la madu­resa, la ple­ni­tud humana en els diver­sos domi­nis de la soci­e­tat, i la vellesa, con­dem­nada a l'ostra­cisme social? La diferència és sum­ma­ment impor­tant, car l'edat biològica no ho diu tot. Si és un què, com l'estat dels òrgans i de les fun­ci­ons de la per­sona repu­tada vella, la qüestió es pot objec­ti­var i, ales­ho­res, mol­tes per­so­nes podrien con­ti­nuar sent soci­al­ment pro­duc­ti­ves i útils. Si hi ha un qui que deter­mina el pas ine­xo­ra­ble a la vellesa social, en aquest cas intervé una ale­a­to­ri­e­tat i un tracte soci­al­ment injust. Avui dia el qui domina àmpli­a­ment sobre el què.

Es pot par­lar, com passa amb apa­rells i màqui­nes, d'una obso­lescència pro­gra­mada de la gent activa entre els 50 i els 60 anys pels exe­cu­tors de les idees domi­nants. Els tre­ba­lla­dors d'aques­tes edats resul­ten més cars a l'empresa, cosa que no vol dir que ren­dei­xin menys. Subs­ti­tuir-los per per­so­nal jove més econòmic, amb con­tracte pre­cari i fàcils d'aco­mi­a­dar, és una pràctica freqüent. Fins i tot, mol­tes de les vícti­mes accep­ten la pràctica i aspi­ren a jubi­lar-se abans d'hora, encara que sigui a costa de per­dre pensió i, en el fons, de per­dre vida, ni que arri­bin després a una edat avançada. L'excusa de les empre­ses, crisi econòmica a banda, és la supo­sada minva de pro­duc­ti­vi­tat del tre­ba­lla­dor gran i les difi­cul­tats, també supo­sa­des, per aco­mo­dar-se a les noves tec­no­lo­gies i a les noves tècni­ques d'orga­nit­zació del tre­ball. Que­den lliu­res d'aques­tes supo­si­ci­ons pre­si­dents i direc­tius empre­sa­ri­als, sobre­tot de la banca: Emi­lio Botín-Sanz del Banc San­tan­der frega els 77 anys i Fran­cisco González Rodríguez, del BBV, els 67.

Ian Robert­son, un dels més pres­ti­gi­o­sos espe­ci­a­lis­tes en reha­bi­li­tació cere­bral, afirma que “les inves­ti­ga­ci­ons pro­ven que sovint la gent gran és més efi­ci­ent que els joves per ava­luar cade­nes d'esde­ve­ni­ments com­ple­xes, par­ti­cu­lar­ment situ­a­ci­ons ambigües que impli­quen com­por­ta­ments humans. Els grans ten­dei­xen a veure aquests fets en ter­mes d'interacció entre les cir­cumstàncies exter­nes i les qua­li­tats per­so­nals dels indi­vi­dus. Els joves són menys pro­pen­sos a ana­lit­zar els esde­ve­ni­ments d'una manera tan com­plexa i madura”.

Però no sols en l'eco­no­mia s'amor­tit­zen les per­so­nes a edats de bala­fi­a­ment social. En l'exer­cici de la política, en què l'experiència compta molt, també regna una mena d'obso­lescència. Una de les crítiques que es fan a la can­di­da­tura d'Alfredo Pérez Rubal­caba és que d'aquí a pocs dies com­plirà 60 anys. Segons els crítics, seria un home del pas­sat, com també ho seria, d'acord amb l'edat com a única regla de valo­ració, Josep Antoni Duran i Lleida, un dels polítics més actiu, bri­llant i popu­lar de l'esce­nari català i espa­nyol. A Espa­nya menys d'un 4% dels repre­sen­tants polítics tenen més de 64 anys.

Natu­ral­ment que hi ha octo­ge­na­ris i nona­ge­na­ris d'ací i de fora que des­ta­quen i són reco­ne­guts com una referència intel·lec­tual i moral: Albert Manent, José Luis Sam­predo, Stéphane Hes­sel, Edgar Morin, Hans Mag­nus Her­zen­ber­ger... o els recent tras­pas­sats Jorge Semprún, Ernesto Sabato, José Sara­mago... Asse­nya­lem de pas­sada la para­doxa que els per­so­nat­ges esmen­tats han con­reat les huma­ni­tats, una dedi­cació esti­mada per alguns mer­ca­ders, con­se­llers i ideòlegs inútil.

Però la immensa majo­ria de les per­so­nes grans estan i se sen­ten arra­co­na­des i des­a­pro­fi­ta­des com qual­se­vol estri en desús o pro­ducte cadu­cat. A aquest injust abandó social s'afe­geix la penúria econòmica per unes pen­si­ons mit­ja­nes notòria­ment insu­fi­ci­ents. Com es pot viure a Bar­ce­lona, una de les ciu­tats més cares d'Europa, amb ingres­sos infe­ri­ors al salari mínim inter­pro­fes­si­o­nal? Aquesta és la situ­ació de més d'un terç dels més grans de 65 anys que resi­dei­xen a la ciu­tat.

Si el pro­blema ara és humi­li­ant per a la gent gran i escan­dalós per a la soci­e­tat que l'incuba, les pro­jec­ci­ons d'Euros­tat anun­cien que a Espa­nya el 2060 la població més gran de 65 anys s'haurà dupli­cat. L'actual ja repre­senta un 18% de la població total. És evi­dent que cal un canvi cul­tu­ral i social pro­fund en la con­si­de­ració de la vellesa. Pro­ba­ble­ment es pas­sarà del qui al què en la defi­nició social de la vellesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.