Turisme de proximitat

“La crisi econòmica [a les comar­ques de Girona] ja s'ha aca­bat”, afir­mava la set­mana pas­sada el catedràtic d'Eco­no­mia Apli­cada de la UAB, Josep Oli­ver, durant la pre­sen­tació de l'informe Situ­ació i pers­pec­ti­ves de l'eco­no­mia cata­lana de Cata­lu­nya Caixa, basant-se en l'incre­ment de les expor­ta­ci­ons i un turisme que mar­carà xifres rècord en nom­bre de visi­tants, entre altres coses perquè l'aug­ment del preu del petroli afa­vo­reix el turisme de pro­xi­mi­tat. Però sem­pre és bo bus­car una segona opinió –i més si es tracta del ser­vei d'estu­dis de Caixa Cata­lu­nya, que amb un llarg his­to­rial de fines anàlisis va ser incapaç de pro­nos­ti­car que s'hau­ria de fusi­o­nar amb Caixa Tar­ra­gona i Caixa Man­resa per elu­dir la fallida–, i em sem­bla més ajus­tada a la rea­li­tat la d'una neboda de cinc anys que, paro­di­ant George Dann, es passa el dia can­tant: “El vera­nito, el vera­nito, cómo me gusta... para mear!”. I és que ella no mira gràfics sobre el PIB i la comp­ta­bi­li­tat esta­tal, però para l'ore­lla i només sent gent de l'hos­ta­le­ria que diu que amb tant núvol aquest juliol ha estat per pixar-s'hi. A més, hi ha molts esti­ue­jants de pro­xi­mi­tat, sí, però pelats com rates. Com aquell que diu­menge, en un bar de la Costa Brava, va excla­mar: “Un euro amb qua­ranta per un tallat! Ni que fos el pas­seig de Gràcia! No tor­naré!”. Suposo que, si troba cars aquests preus, aquest turista tam­poc deu fer el tallat a l'avin­guda fas­hion de Bar­ce­lona; el con­trari vol­dria dir que és tan mise­ra­ble que pensa que els de poble no s'han de gua­nyar la vida com els de ciu­tat perquè així aquests puguin con­ti­nuar fent el merda encara que vagin esca­nyats.