Barcelona “fritanga”

Pas­se­jant per Bar­ce­lona m'ha vin­gut al cap una cançó de Fran­cesc Pi de la Serra, aque­lla que comença “Sento el vent i em porta la pudor de la meva ciu­tat…”. L'havia sen­tida can­tar al Quico fa més de tres dècades i, igual que ahir, un dia gris (no a Madrid, a Bar­ce­lona), la ciu­tat fa pudor i la lle­tra es manté vigent, més tocada pel rea­lisme social que per la insolència.

Pas­se­java per la zona del Port Vell, en l'indret rege­ne­rat a l'empara de la bom­bo­lla olímpica i ges­ti­o­nat pels pode­ro­sos de la cuina per a turis­tes urbans i altres franquícies, quan vaig entrar en la infi­nita bafa­rada de fre­git. Pot­ser de peix fre­git, si es fa cas de l'enun­ciat de les car­tes i dels noms dels esta­bli­ments. O de la pro­xi­mi­tat del mar.

En espa­nyol, per a la pudor de peix fre­git fan ser­vir el terme fri­tanga. Tot i que en la llen­gua d'alguns països his­pa­no­par­lants d'ultra­mar té a veure sim­ple­ment amb una fri­tura de peix o dels tas­tets del porc o de les frei­xu­res del xai, també té una con­no­tació des­pec­tiva: de pudor de greix refre­git. En l'espa­nyol que es parla a Cata­lu­nya, fri­tanga es reserva, gai­rebé exclu­si­va­ment, per a aquesta accepció: de pudor, en aquest cas, de peix o de suc­ce­dani de peix.

Hi ha un sec­tor de Bar­ce­lona que es podria ano­me­nar tran­quil·lament “la Bar­ce­lona fri­tanga”, perquè és un con­tinu de locals, bars o res­tau­rants, que expul­sen pudor de fre­git sobre els via­nants, i ima­gino que entrar-hi i estar-s'hi una estona no gaire llarga és rebre el càstig de la roba impreg­nada. És tot un sec­tor de Bar­ce­lona que, anti­ga­ment, aco­llia un comerç divers, amb esta­bli­ments gre­mi­als por­tats per mes­tres, assis­tits per apre­nents. Tota aque­lla Bar­ce­lona menes­tral i autènti­ca­ment mul­ti­cul­tu­ral perquè aple­gava gent de tot el país que havia vin­gut a la capi­tal per esta­blir-s'hi al llarg de gene­ra­ci­ons, ha estat subs­tituïda per una Bar­ce­lona que sem­bla la plaça de la Gana de l'antiga Fira de Mos­tres. És un sec­tor inte­rior comprès entre la façana marítima i tota la ciu­tat intra­mu­ra­lla, i que va tra­ient el nas cap a la mun­ta­nya. Igual com es va pun­xar la bom­bo­lla immo­biliària, un dia s'aca­barà aquesta eco­no­mia tan fràgil mun­tada a par­tir del turisme de bar i res­tau­rant de tapes. I ales­ho­res la ciu­tat que­darà com un immens catàleg de locals comer­ci­als en llo­guer, en venda o en traspàs dels quals cos­tarà molt eli­mi­nar la insu­por­ta­ble pudor de fri­tanga.