Impostos

A mesura que s'acosti el final d'any, apa­re­guin grans fac­tu­res impa­ga­des i la pressió per qua­drar els comp­tes es torni insu­por­ta­ble, el debat sobre si s'han d'apu­jar o no els impos­tos serà ine­lu­di­ble. Fins al moment, qual­se­vol minis­tre que sortís insi­nu­ant una puja d'aquest o aquell tri­but era ràpida­ment des­men­tit, sovint per la vice­pre­si­denta econòmica, Elena Sal­gado, en per­sona. És nor­mal: quan som a les envis­tes d'unes elec­ci­ons, el mis­satge que menys s'espera sen­tir és que els impos­tos han de pujar. En tot cas, el que volem sen­tir és que bai­xa­ran.

Però el marge de mani­o­bra és molt limi­tat. Man­te­nir les car­re­te­res i els trams d'AVE fets en l'època de l'eufòria –és a dir, amb cri­te­ris elec­to­ra­lis­tes– és car. La via de l'endeu­ta­ment és molt limi­tada, i a més pesa com una llosa en la recu­pe­ració: com més ens endeu­tem, més tar­da­rem a sor­tir de la crisi.

De manera que si el govern espa­nyol espera acon­se­guir nous recur­sos no li queda cap altra opció que apu­jar els impos­tos. Tin­drem un senyal clar quan comen­cin a par­lar que la pressió fis­cal a l'Estat espa­nyol és infe­rior a la d'altres països euro­peus. També ho són els ser­veis, però això per des­comp­tat que no ho diran.

El debat lla­vors serà quins impos­tos s'apu­gen. Si toquen la gaso­lina, tin­drem pro­tes­tes dels cami­o­ners i s'apu­ja­ran els preus. Si toquen els sala­ris, ens que­darà a tots cara de por­tuguès i per­ju­di­ca­ran el con­sum i l'estalvi. Si toquen l'IVA també cas­ti­ga­ran el con­sum. Sigui quina sigui la solució, com més temps tar­din a apli­car-la més dolo­rosa serà.