Tot mirant Intereconomía

Si volem saber què passa en les rela­ci­ons Cata­lu­nya-Espa­nya, només ens cal mirar Intere­co­nomía. És un exer­cici quasi obli­ga­tori per a tot català, fer-hi un cop d'ull. Em cenyiré al pro­grama de dimarts pas­sat d'El gato al agua. El con­vi­dat era Alberto Rivera, per això la sessió pro­me­tia ser interes­sant. Ho va ser: Rivera va aca­bar defen­sant la senyera, la cul­tura cata­lana i la nos­tra llen­gua.

Com s'havien embo­li­cat en temes cau­sants d'aital mira­cle? Doncs per una qüestió apa­rent­ment espor­tiva! Tot l'elogi desen­fre­nat que es produí sobre la llen­gua espa­nyola, seguit de la nación i d'altres interes­sants con­cep­tes patris derivà del gran tema espor­tiu del dia: la ban­dera astu­ri­ana i la selecció espa­nyola.

Vostès, vull dir les per­so­nes que no mira­ven el xou aquest ves­pre d'estiu, pot­ser pen­sa­ran que vam apren­dre un munt d'història sobre l'antic regne d'Astúries i els seus símbols. S'erra­ran de mig a mig: ens en vàrem que­dar amb les ganes. Als comen­ta­ris­tes no els havia col­pit gens l'anècdota, que de seguida van tenir solu­ci­o­nada amb un “En Astu­rias no hay sepa­ra­tismo”, “¡Si Astu­rias fue el núcleo de donde ha salido toda España!”. “¡Si en Astu­rias empezó la Recon­quista!” Saben què els va exal­tar de cop i volta? La pas­se­jada d'en Puyol i en Xavi amb la senyera one­jant, ara fa un any.

“¡Y era la ban­dera inde­pen­den­tista!”, van excla­mar a l'uníson I, és clar, d'aquí a esmen­tar les pàtries, les naci­ons, les cul­tu­res, les llengües, va ser cosa d'uns segons. Abans, però, una mena de sentència ina­pel·lable va con­cloure:“El único símbolo repre­sen­tante de España es la ban­dera naci­o­nal”.

I sense enllaç lògic, ni res­pi­ració, van ini­ciar-se un seguit d'excla­ma­ci­ons com aques­tes:

“¡España fue un gran impe­rio!” “¡España tiene una len­gua hablada por 500 millo­nes de per­so­nas!”. “El español es la len­gua más impor­tante del mundo junto con el inglés”. “¡Vaya! Sólo ésas son las len­guas del mundo”.

Va ser en aquest moment quan un dels mis­sat­ges que il·lus­tra­ven la tertúlia va resu­mir la qüestió: “¡Viva España, una, grande y libre!” [sic].

Va ser també en aquest moment quan apa­regué un Rivera inèdit. Amb clare­dat i fer­mesa, va rebut­jar aquesta España per mani­fes­tar que tots els símbols, llengües i cul­tu­res de l'estat són “cons­ti­tu­ci­o­na­les”, per tant, for­men part del ter­ri­tori d'Espa­nya. No. No vull fer un elogi fàcil d'un polític que sem­pre ens intro­du­eix con­flic­tes lingüístics. Sen­zi­lla­ment, un tarannà a la cata­lana com el que aconduïa les seves inter­ven­ci­ons es des­marca tant i tant de les opi­ni­ons de la caverna que bri­llava per la pul­cri­tud de tracte i per la pul­cri­tud argu­men­tal.

Em poden retreure el meu mal gust de mirar aquesta mena de pro­gra­mes. Hi tenen tot el dret. Però, veient-los, t'ado­nes de les opi­ni­ons que recor­ren el món madri­leny. T'ima­gi­nes què cir­cula per les tele­vi­si­ons locals espa­nyo­les, sobre­tot a la magnífica Tele­ma­drid. A les tertúlies dels bars i casi­nos que han for­nit a déu dóna, para­dig­mes impa­ga­bles a la millor lite­ra­tura cas­te­llana. Ende­vi­nes que, dar­rere opi­ni­ons més pon­de­ra­des, s'hi amaga aquest sedi­ment, tan vell com el con­cepte d'una Espa­nya impe­rial.

Les hauríem de veure, aques­tes emis­si­ons, per enten­dre les actu­a­ci­ons dels polítics. Per enten­dre un Zapa­tero que ini­cia el pri­mer man­dat par­lant d'un estat fede­ral amb un pletòric Mara­gall i es fa enrere tot seguit. Si en som cons­ci­ents ho tin­drem cada cop més clar. Sabrem que només tenim un remei: fugir d'Espa­nya.