Espanyolitis

Espa­nya té un pro­blema amb la iden­ti­tat. Se la busca i no se la troba. Con­serva al moll de l'os el vell somni impe­rial, con­que­ri­dor, uni­for­mit­zant. L'aspi­ració eterna d'uni­tat, de supe­ri­o­ri­tat s'esta­ve­lla cada dia con­tra el mur de la rea­li­tat; per això els cata­lans caiem tan bé allà. Espa­nya només pot ser una, grande y libre, perquè Espa­nya neces­sita impo­sar sen­ti­ments i ban­de­res. Cada dia. Espa­nya s'entesta a veure's com una pàtria, quan el seu escut en con­tem­pla almenys qua­tre de dife­rents. I qui té dues pàtries? Ningú. Hi ha només dos països al món que obli­guen per llei a com­pe­tir amb la selecció espor­tiva i un és Espa­nya. Si cor­res en moto i puges al podi, o por­tes la roji­gualda o peri­lla el patro­ci­na­dor; si jugues a fut­bol i se t'acu­deix aga­far la ban­dera d'Astúries ve un xus­quero i te l'arrenca del coll. Opri­mir per exis­tir, quina con­demna!