Alguns hi han fet l'agost

Ens ha tocat viure amb l'ai al cor un període de tras­bals i d'aquí caic i allà m'aixeco. Cada dia estem pen­dents del res­cat d'un país perifèric per part de l'euro­zona, de l'FMI, dels par­la­men­ta­ris nord-ame­ri­cans, del Banc Cen­tral Euro­peu o de si la Xina o algun emi­rat ens com­pra­ran deute públic. Tot­hom juga a la ruleta russa de gua­nyar temps par­tint de la base que a l'agost no passa mai res excepte que els par­ti­cu­lars pre­nen deci­si­ons indi­vi­du­als d'un volum con­junt més petit, però sufi­ci­ent per intro­duir vola­ti­li­tat en els mer­cats. I els líders polítics, men­tres­tant, fan l'estàtua d'una manera patètica.

La minis­tra Sal­gado, per exem­ple, atesa la gra­ve­tat de la situ­ació, ha tin­gut la gen­ti­lesa de tor­nar de les Dolo­mi­tes durant unes hores i de fer-nos saber que té con­fiança que els pro­ble­mes es resol­dran per si sols. I s'ha tor­nat tan tran­quil·la a les mun­ta­nyes en una clara demos­tració que, veient la seva pas­si­vi­tat, podem viure per­fec­ta­ment sense minis­tra del ram. Per la seva part, el pre­si­dent del govern també ha fet un gest ino­portú de retar­dar unes hores la seva sor­tida cap a Doñana, cosa inne­cessària que ha cau­sat més alarma que no pas ha ins­pi­rat con­fiança. El rei, per la seva part, s'ha limi­tat a pre­di­car que tots ple­gats hem de fer pinya i tot seguit s'ha dedi­cat a les rega­tes i a fer una des­fi­lada de la família que, enguany, ate­ses les cir­cumstàncies, pot­ser s'hau­ria pogut fer sense fotògrafs ni tele­vi­si­ons.

El que sem­bla evi­dent és que tots els diri­gents polítics no gosen adop­tar mesu­res sus­cep­ti­bles de tenir un cost elec­to­ral i, per tant, s'obli­den que l'única sor­tida de la crisi és un aug­ment de la demanda glo­bal que faci pos­si­ble la recu­pe­ració del crei­xe­ment, la com­pe­ti­ti­vi­tat, l'expor­tació i, en el nos­tre cas, també el turisme. En l'últim debat dels EUA sobre les alter­na­ti­ves pos­si­bles, només s'ha par­lat de l'aug­ment d'impos­tos o de la reta­llada dels ser­veis soci­als. Sem­bla que no recor­din que Lin­coln va impul­sar els fer­ro­car­rils inter­con­ti­nen­tals, que Roo­se­velt va fer les obres públi­ques del New Deal i que Eisen­hower va fer les auto­vies interes­ta­tals. Obama, en canvi, ha obli­dat que el trans­port per car­re­tera és vuit vega­des més efi­ci­ent que l'aeri i que el fer­ro­vi­ari ho és qua­tre vega­des més que el cami­o­natge, encara que quedi molt per sota del trans­port marítim. És, doncs, per la via d'inver­si­ons en infra­es­truc­tu­res on hi ha opor­tu­ni­tat de con­tri­buir al crei­xe­ment. Els pro­jec­tes d'infra­es­truc­tu­res en règim de con­cessió pública a empre­ses pri­va­des sus­ci­ten una forta opo­sició de l'opinió pública que és cons­ci­ent que la gestió ori­en­tada a l'incre­ment dels bene­fi­cis ha de con­duir inde­fec­ti­ble­ment a uns cos­tos crei­xents per als usu­a­ris.

altres coses que s'han sen­tit aquests dies són també força reve­la­do­res. Per exem­ple, que l'evi­tació de la sus­pensió de paga­ments no pot ser una esce­ni­fi­cació dramàtica cada vegada que no sur­tin els comp­tes i que ja n'hi ha prou d'apro­var cada any els pres­su­pos­tos gene­rals. O bé que, com diuen els Rein­hart, les naci­ons no fan sus­pen­si­ons de paga­ments sense motiu, sinó que encara no s'ha superat la bom­bo­lla immo­biliària i hipo­tecària del 2007-2009 i queda com una feina ina­ca­bada. Per tant, segu­ra­ment no convé pen­sar que els grans pro­ble­mes i les revo­lu­ci­ons són més pro­pis dels mesos de juliol, encara que sigui una cosa més o menys certa. De fet, els tancs nazis el 1939, els soviètics el 1968, els ira­quians el 1991 i els rus­sos el 2008 van triar el mes d'agost per posar-se en marxa.

Els nord-ame­ri­cans, en aquesta ocasió, no estan aju­dant gaire. Ningú no es creu que l'aus­te­ri­tat ens pugui por­tar al camí de la recu­pe­ració en lloc d'una recessió rein­ci­dent. Al cap­da­vall, el pacte par­la­men­tari dels Estats Units només obre la porta al cinisme poste­rior. Perquè és molt més impor­tant l'atur que no pas el dèficit. En el fons, segueix vigent la frase de Churc­hill que va dir allò tan gràfic que els nord-ame­ri­cans sem­pre aca­ben pre­nent la decisió encer­tada, però, això sí, després d'haver esgo­tat els intents d'apli­car totes les alter­na­ti­ves pos­si­bles.

Pel que fa a Espa­nya, el deute públic és infe­rior a la mit­jana dels països de la zona euro (el 67% del PIB com­pa­rats al 80% de França i Ale­ma­nya o el 120% d'Itàlia). Tan­ma­teix la seva vul­ne­ra­bi­li­tat radica en l'endeu­ta­ment colos­sal dels bancs i de les cai­xes. I això és el que ens porta pel camí de l'amar­gura per culpa d'uns finan­cers que fan d'acròbates amb la xarxa pro­tec­tora dels con­tri­bu­ents. Con­fiem, doncs, que aquest mes d'agost no sigui, en el ter­reny mone­tari i finan­cer, tan calent com un fer­ra­gosto italià.