Vacances i estrès urbanita

Sovint, quan estem can­sats o massa enfei­nats, diem, no sem­pre encer­ta­da­ment, que estem estres­sats. Des d'un punt de vista psi­cològic l'estrès es defi­neix com la tensió men­tal o cor­po­ral pro­vo­cada per una situ­ació física o emo­ci­o­nal que per­ce­bem amenaçadora. Com­porta un con­junt de reac­ci­ons fisiològiques, com ara can­vis hor­mo­nals i acce­le­ració del ritme cardíac, i pro­voca alte­ra­ci­ons de la con­ducta, com ara ansi­e­tat, irri­ta­bi­li­tat i insomni. Un cert nivell d'estrès es con­si­dera fisiològica­ment posi­tiu perquè per­met a l'orga­nisme adap­tar-se ràpida­ment a l'entorn i defen­sar-se de les pos­si­bles ame­na­ces, però si es manté de forma con­ti­nu­ada té efec­tes per­ju­di­ci­als per a la salut.

Molts urba­ni­tes apro­fi­tem les vacan­ces –i si pot ser també els caps de set­mana– per gau­dir, d'una o altra manera, de la natura i els espais rurals, i deses­tres­sar-nos. Fa temps que es va rela­ci­o­nar la vida urbana amb un incre­ment del risc de tenir deter­mi­na­des malal­ties men­tals, com ara depressió, ansi­e­tat i esqui­zofrènia. Ara, Nature acaba de publi­car un tre­ball en què s'ha ana­lit­zat qui­nes àrees del cer­vell resul­ten més afec­ta­des per la vida urbana en con­di­ci­ons d'estrès, les con­clu­si­ons del qual fan venir encara més ganes de gau­dir de la natura i de fer-la gau­dir als més menuts.

Els inves­ti­ga­dors van mesu­rar l'acti­vi­tat cere­bral de per­so­nes nas­cu­des i cres­cu­des en ambi­ents urbans i rurals men­tre rea­lit­za­ven un test d'estrès, i les van com­pa­rar. Aquest test con­sis­tia a resol­dre ope­ra­ci­ons aritmètiques sota pressió, con­cre­ta­ment tenir poc temps i rebre interac­ci­ons visu­als nega­ti­ves per part de l'expe­ri­men­ta­dor, unes situ­a­ci­ons molt freqüents en l'àmbit labo­ral –i esco­lar i fami­liar– que fàcil­ment es poden per­ce­bre com amenaçado­res. Aquesta situ­ació va pro­vo­car a tots els sub­jec­tes estu­di­ats un incre­ment de ritme cardíac, pressió sanguínia i insa­li­vació, uns efec­tes que es vin­cu­len a situ­a­ci­ons d'estrès i en què intervé l'hor­mona cor­ti­sol, i també un incre­ment d'acti­vi­tat cere­bral en àrees rela­ci­o­na­des amb el con­trol de les emo­ci­ons i l'estrès.

Curi­o­sa­ment, però, dues d'aques­tes àrees s'acti­ven de forma dife­rent en funció de l'ori­gen de la per­sona, urbà o rural. El nivell d'acti­vació de l'amígdala cere­bral, que està impli­cada en el pro­ces­sa­ment i emma­gat­ze­matge de reac­ci­ons emo­ci­o­nals, en la mida de les xar­xes soci­als i amb el sen­ti­ment de pri­va­ci­tat, depèn de la mida de la ciu­tat on l'indi­vidu resi­deix actu­al­ment. I l'ano­me­nat còrtex ante­rior cin­gu­lat, impli­cat en la detecció de pro­ces­sos d'error i con­flicte (del tipus “hi vaig o no hi vaig”), s'activa de forma dife­rent en funció del temps que el sub­jecte ha vis­cut en una ciu­tat durant la seva infan­tesa.

A més, les per­so­nes que de peti­tes han vis­cut més temps en una ciu­tat tenen menys con­nec­ti­vi­tat entre aques­tes dues regi­ons. Aquesta mateixa poca con­nec­ti­vi­tat es pot pro­duir també per cau­ses genètiques, i s'ha rela­ci­o­nat amb un major risc de tenir malal­ties psi­quiàtri­ques. La con­clusió científica és òbvia: en aquests cir­cuits neu­rals con­ver­gei­xen els fac­tors ambi­en­tals i genètics que modu­len el risc de tenir malal­ties men­tals, i es veuen clara­ment influïts pel lloc on es viu –urbà o rural– i pel temps que s'ha vis­cut en una ciu­tat durant la infan­tesa. Però encara hi ha una altra con­clusió, ad hoc: és bo que apro­fi­tem el lleure i les vacan­ces per gau­dir d'espais oberts i natura, i molt espe­ci­al­ment cal que tin­guem cura que també ho facin els nos­tres fills.