Pillatge

A la xarxa social, una dona es pre­gunta com pot aixe­car-se amb ale­gria si de bon matí les notícies ja la invi­ten a dis­pa­rar-se un tret al cap. És un estat d'ànim hiperbòlic que reflec­teix bé, però, la sen­sació de ver­ti­gen que s'ha ins­tal·lat al món des que van començar les revol­tes de la pri­ma­vera àrab i el seu espe­rit de con­tes­tació es va anar pro­pa­gant per les pla­ces euro­pees i els par­quets de les bor­ses, amb unes gràfiques tan esquer­da­des i des­cen­dents que han estat a punt d'enviar a la fallida fins i tot els Estats Units. Haver vist Muba­rak pros­trat dins de la gàbia on pre­su­mi­ble­ment escol­tarà un vere­dicte de cul­pa­bi­li­tat va recon­for­tar en certa manera els països occi­den­tals, però no ha ser­vit per recon­ci­liar la soci­e­tat egípcia, i encara menys per apla­car la tira­nia san­guinària amb què Gad­dafi i Al- Assad ofe­guen les aspi­ra­ci­ons de reforma de libis i siri­ans. A casa nos­tra, aque­lles agi­ta­ci­ons van adop­tar una forma pacífica i quasi musi­cal amb les con­cen­tra­ci­ons del 15-M, tan ino­fen­si­ves, mal que pesi als que hau­rien vol­gut enviar-hi els tancs, que avui fan venir llàgri­mes als ulls. A Lon­dres, en canvi, a la civi­lit­zada i pròspera Angla­terra, el con­tagi s'ha produït de manera abrupta i vio­lenta, amb incen­dis, assalts als comerços, esca­ra­mus­ses entre mani­fes­tants i poli­cies, sire­nes de toc de queda i un conat d'ins­tau­ració de l'estat mar­cial. Els dis­tur­bis angle­sos tenen un cert aire de wes­tern, de xusma enfu­rida per la impu­ni­tat del xèrif que deriva en una bata­lla cam­pal de gent pobra i depri­mida, gent sense espe­rança que ja només cre­uen en la ràbia i en una idea molt primària de la justícia, encara que l'auto­ri­tat els tin­gui només per ban­dits, assas­sins a sou o caçadors de recom­pen­ses. Reduïts només a un pillatge bàrbar, els ava­lots de Lon­dres no sem­blen dis­tin­gir-se de les cor­re­dis­ses noc­tur­nes dels turis­tes ebris de Llo­ret, i aquesta coin­cidència és el més inqui­e­tant de tot: vol dir que el món és una enorme ciu­tat sense llei i que pot­ser sí que val més enge­gar-se un tret al cap.