La visita papal

La llarga llista d'actes que el papa Benet XVI pre­si­dirà a Madrid, i que han con­vo­cat a la capi­tal del regne cen­te­nars de milers de joves, i no tan joves, d'arreu del món, tenen defen­sors a ultrança i anta­go­nis­tes furi­bunds. Fulle­jant, per exem­ple, els dia­ris madri­lenys, ens podem ado­nar que aques­tes dues acti­tuds tenen un fidel reflex en les pàgines d'aitals rota­tius. Així, men­tre l'Abc i La Razón s'adhe­rei­xen fer­vo­ro­sa­ment a la Jor­nada Mun­dial de la Joven­tut (JMJ), El País se'n mos­tra més aviat dis­tant, i el Público opta ja direc­ta­ment per qüesti­o­nar-la i cri­ti­car-la. Un dels temes que, sem­bla, serà trac­tat pel sant pare és la pro­gres­siva implan­tació del feno­men dit laïcisme en la nos­tra soci­e­tat: la pèrdua del sen­ti­ment religiós va dei­xant pas a una manera de viure secu­lar que és accep­tada per un ampli sec­tor de la ciu­ta­da­nia. Aquest canvi pacífic –laic no és sinònim d'anti­re­ligiós– de manera de ser pre­o­cupa no només les altes instàncies vati­ca­nes sinó també alguns catòlics espa­nyols ads­crits a la línia dura de l'Església. El colum­nista de l'Abc Juan Manuel de Prada blas­mava, en un dels seus escrits, con­tra la lli­ber­tat reli­gi­osa perquè gràcies a ella podien ser ado­rats els fal­sos déus. I ahir mateix, en un extens arti­cle a la plana 3, arre­me­tia con­tra els ateus, els “indig­nats” i con­tra tots els que han inter­po­sat el seu però a la visita del papa Rat­zin­ger, amb inqui­si­to­rial indig­nació. Penso que la JMJ es mereix el màxim res­pecte, perquè aplega per­so­nes de totes les ètnies i con­di­ci­ons soci­als al vol­tant de qui repre­senta tot allò en què cre­uen, i els aplega de manera civi­lit­zada, ale­gre i amb un ele­vat grau de ger­ma­nor, i això, avui dia, és tan admi­ra­ble com neces­sari. Que es cal­min els detrac­tors i els defen­sors de l'esde­ve­ni­ment, perquè ens tro­bem davant l'esclat d'una mul­ti­tu­dinària i apoteòsica catarsi. En una època de dis­bauxa econòmica, de pro­fund males­tar per les cru­els reta­lla­des soci­als que s'acar­nis­sen amb els més des­val­guts, en una època d'inhumà mate­ri­a­lisme, en què sem­bla que només els diners poden sal­var el món, que cen­te­nars de milers de per­so­nes se sen­tin trans­fi­gu­ra­des per una indes­crip­ti­ble pau inte­rior, ho trobo fantàstic.