Revolució? No feu riure

Quan un humo­rista com Tom Sharpe es remet a la revo­lució fran­cesa a l'hora de comen­tar els ava­lots que hi ha hagut a Lon­dres, no sabem si li hem de fer cas o si ho ha dit just for laughs. Pen­sar que uns lla­dre­gots de tele­vi­sors de plasma són l'ante­ce­dent d'alguna cosa gran­di­osa és molt exa­ge­rat, seria com si des­cobríssim que un lacai de Maria Anto­ni­eta li va robar uns coberts de plata i el situéssim en l'ori­gen del procés que va con­duir a la gui­llo­tina un gra­pat de nobles tes­tes. Les cau­ses remo­tes i pròximes de la revo­lució fran­cesa són tot un subgènere his­to­ri­ogràfic, però ningú no passa per alt el paper d'unes idees noves que s'escam­pen durant tot el segle XVIII i que per aquí en solem dir Il·lus­tració. Ara aneu a bus­car alguna cosa sem­blant a l'Ency­clopédie en els pres­tat­ges de la lli­bre­ria on s'amun­te­guen sara­ma­gos, chomskys i l'Indig­neu-vos de Stéphane Hes­sel. Desen­ga­nyeu-vos: teniu cita amb el callista, no amb Robes­pi­erre. Però a vega­des el pànic adopta la forma de l'espe­rança, i això és el que està pas­sant ara a Europa. Els nos­tres avis tenien més pro­ble­mes que nosal­tres, més hores de tre­ball, menys espe­rança de vida; però men­ja­ven un pa més bo i sabien veure l'ampo­lla mig plena. Avui dia ens enfon­sem a la pri­mera, i anem del tot errats. Estem des­co­brint que con­ce­dir drets no fa que la gent sàpiga per ciència infusa quins són els seus deu­res i que cal recor­dar-los-ho cada dia; ens pen­sem que el sub­sidi és un dret adqui­rit de per vida, i no un incen­tiu con­jun­tu­ral; cre­iem que soci­e­tat oberta és sinònim de país sense fron­te­res, i hem obli­dat que el preu de la lli­ber­tat és la vigilància perpètua. I ens fa tanta man­dra tor­nar a refer el camí que pre­fe­rim pen­sar que vin­dran els jaco­bins o els bol­xe­vics i ho solu­ci­o­na­ran tot amb un gros cap­gi­ra­ment de truita. Però no serà així. Deu anys després de la presa de la Bas­ti­lla, arriba Napoleó amb ganes de men­jar-se tots els estats veïns. La cai­guda dels tsars cul­mina amb un teló d'acer a mig món. Les revo­lu­ci­ons ser­vei­xen per des­en­ca­de­nar for­ces que, un cop tro­bat el règim polític capaç de cana­lit­zar-les, engen­dren impe­ris. A hores d'ara Europa, no somiem, és una terra eixorca que no està en con­di­ci­ons d'alli­be­rar-se ni dels seus pro­pis temors i auto­o­dis, ni encara menys de llançar-se a con­que­rir res.