Els analistes financers

Quan sento o lle­geixo una per­sona que es defi­neix –o el defi­nei­xen– com a ana­lista finan­cer, em poso nerviós. Pot­ser aquell home o dona no en té cap culpa, però no puc treure'm del cap que els ana­lis­tes finan­cers han fet un paper d'estrassa colos­sal din­tre de la crisi econòmica que estem patint. I din­tre d'aquesta cate­go­ria, hi incloc alguns ban­quers, direc­tors d'ofi­cina de bancs o cai­xes, ges­tors de patri­mo­nis, espe­ci­a­lis­tes en borsa i en inver­si­ons, pro­fes­sors en esco­les de negoci. Són per­so­nat­ges tan neces­sa­ris com qual­se­vol altre, però el que em posa nerviós és que com a col·lec­tiu no tenen consciència que l'han feta i grossa. I parlo d'asses­sors finan­cers cata­lans, espa­nyols, euro­peus, ame­ri­cans o de qual­se­vol país.

Tots ens podem equi­vo­car i ens equi­vo­quem, però la nos­tra obli­gació és ado­nar-nos que hem comès un error. És el cas dels ana­lis­tes finan­cers i espe­ci­al­ment dels asses­sors, que han donat i donen con­sell a pos­si­bles inver­sors, i que no reco­nei­xen, en gene­ral, que s'han equi­vo­cat, que ells s'han enri­quit –o no s'han empo­brit– i han fet un mal con­si­de­ra­ble als seus cli­ents o al públic. No demano humi­li­tat –que seria massa–, però sí modèstia. Hi ha dos tipus d'ana­lis­tes finan­cers als quals temo espe­ci­al­ment: els que diuen baja­na­des i els no inde­pen­dents. Tinc prou conei­xe­ments finan­cers com per a saber si un arti­cle o una mani­fes­tació pública tenen sen­tit –hi esti­gui d'acord o no– o es tracta d'una estu­pi­desa, sense con­tin­gut. I es diuen mol­tes xim­ple­ries. Les ana­lit­zes i la con­clusió que en treus és que quan li han vist el cul han dit que és feme­lla –perdó per la vul­ga­ri­tat!–, que la terra és rodona, que tard o d'hora mori­rem i poca cosa més. Admiro alguns peri­o­dis­tes o con­vi­dats a tertúlies de ràdio o tele­visió, que tenen la capa­ci­tat d'escriure pàgines i pàgines o de par­lar i par­lar sense dir abso­lu­ta­ment res. Pot­ser tenen bona volun­tat, però més val­dria que calles­sin. I que la gent inter­preti cor­rec­ta­ment els seus silen­cis.

Tinc el record d'una per­sona que era molt valo­rada pels seus silen­cis, con­si­de­rats explícits, quan en rea­li­tat dar­rera d'aque­lla boca tan­cada no hi havia cap opinió. “Quién calla, otorga”, diuen els cas­te­llans. A Cata­lu­nya, en canvi, qui calla no diu
res, que sem­pre és millor
que fer volar coloms.

Els altres són més peri­llo­sos. Em refe­reixo als ana­lis­tes finan­cers que no són inde­pen­dents però que ho sem­blen i es pre­sen­ten com si ho fos­sin. Són
els que tenen un grup finan­cer
al dar­rere amb interes­sos clars
i que tenen els ana­lis­tes perquè els defen­sin. M'ima­gino que
hi ha uns quants milers d'inver­sors cata­lans que esca­nya­rien de gust els que els van reco­ma­nar un valor o una par­ti­ci­pació en una empresa, que després s'ha ensor­rat, perquè seguien ins­truc­ci­ons dels seus supe­ri­ors. Hem de saber amb qui par­lem, quan dema­nem con­sell. A una per­sona que tre­ba­lla a la borsa no se li pot dema­nar que desa-con­se­lli no inver­tir en valors,
perquè es nega­ria a si mateix; com a màxim, et dirà que
espe­ris una mica a veure si la
situ­ació millora. Vis­quin els ana­lis­tes finan­cers! Però tri­ats.