Un país de lleis

Lle­geixo al diari casos de per­so­nes que han res­ca­tat, amo­nes­tat, mul­tat o fins i tot empre­so­nat, com és el cas d'una dona d'Angle­sola, perquè no només no tenen cap res­pecte per les lleis, sinó que, pen­sant que gau­dei­xen de total impu­ni­tat, gosen con­tra­dir-les. Empa­rats pel seu cri­teri infal·lible fan el que els sem­bla per aque­lla lògica pre­ten­si­osa, fat­xenda i peri­llosa –perquè amb la seva acti­tud sovint reben ter­ce­res per­so­nes– de “a mi què m'han de dir” o “a mi no em pas­sarà res”. I això apli­quin-t'ho al banyista que es cap­bussa amb ban­dera ver­me­lla, l'excur­si­o­nista que s'enfila per un penya-segat amb risc d'allaus, el con­duc­tor amb un parell de copes de més, el veí que fa i desfà perquè és a casa i “a casa meva faig el que em rota!”... i així un reguit­zell de com­por­ta­ments incívics que no ens els aca­baríem, uns de més san­ci­o­na­bles que d'altres, és cert, però tots repro­va­bles. Davant d'aques­tes acti­tuds, els res­pon­sa­bles de fer com­plir les nor­mes dema­nen més lleis per llui­tar con­tra aquests com­por­ta­ments. Les lleis, però, està com­pro­vat que estan fetes per ser tren­ca­des, mai per ser res­pec­ta­des. En dret, la llei és la regla social que esta­bleix quins com­por­ta­ments són per­me­sos i els càstigs que cal impo­sar als trans­gres­sors. I, segons l'ètica, és una norma per als que estan dins un sis­tema social. Els que no com­plei­xen les lleis sovint ho fan apel·lant a la seva lli­ber­tat. Però, dret a llei, si tots for­mem part del mateix sis­tema –encara que hi hagi un gran nom­bre d'anti­so­ci­als–, què costa apli­car aque­lla norma tan bàsica que diu: la nos­tra lli­ber­tat acaba on comença la dels altres. Vull pen­sar que això no coar­tarà pas els nos­tres movi­ments. Ara, dit això, també crec que l'edu­cació és clau i els poso un exem­ple que acabo de viure men­tre escric aquest arti­cle a la bibli­o­teca de Besalú. Des que entres per la porta i a les parets de les sales he comp­tat qua­tre car­tells en què es demana que es parli en veu baixa i que se silenciïn els mòbils. Entren una mare i una filla per fer una con­sulta a l'ordi­na­dor del meu cos­tat. A la mare li sona el mòbil, la bibli­o­tecària li fa notar el car­tell i la filla la renya. La mare, par­lant per telèfon, se'n va, i la filla, aver­go­nyida, també. Vull pen­sar que les noves gene­ra­ci­ons seran més res­pec­tu­o­ses i que per viure en pau i en lli­ber­tat pot­ser no els caldrà un país de lleis.