És amor, crec

Sem­pre he estat dona de mino­ries, però em temo que m'estic tor­nant mains­tream. Una prova: ja he vist els Manel en con­cert a Bar­ce­lona, Cale­lla de Pala­fru­gell, Cal­des de Mala­ve­lla i l'Escala. Tinc una amiga que es vol casar amb el Gui­llem Gis­bert, el can­tant del grup, per bé que no el coneix per­so­nal­ment. Me'n riu­ria amb ganes, de la seva passió platònica, si no fos que el meu can­di­dat a amant és encara més pre­vi­si­ble. A mi, que m'encanta des­pis­tar el per­so­nal i nedar con­tra cor­rent, les hor­mo­nes m'estan jugant una mala pas­sada: m'he ena­mo­rat del mateix paio que ha seduït milers de com­pa­tri­o­tes d'aquest país petit. I sí, jura­ria que és amor. Vaja, almenys en pateixo tots els símpto­mes. El tinc ide­a­lit­zat, l'admiro i només li sé veure gràcies. Em des­perta ten­dresa i una cosa molt sem­blant al desig (ai, aquell clo­tet de la bar­beta...). Veure'l i escol­tar-lo em pro­voca pal­pi­ta­ci­ons, les típiques papa­llo­nes a la panxa i un plaer que ten­deix a l'infi­nit.

Vaig pen­sar que el parèntesi esti­uenc con­tri­bui­ria a refre­dar els sen­ti­ments i a des­di­bui­xar ni que fos una mica el que sento per ell. L'ena­mo­ra­ment és una malal­tia pas­sat­gera, i aquesta mena d'estats patològics més aviat em des­con­cer­ten. Són molt macos, et trans­por­ten al setè cel, però també et fan ado­nar que és massa fàcil per­dre el con­trol de la pròpia vida, així, en un pim-pam. De debò que ja m'estava bé un cert retorn a la nor­ma­li­tat emo­ci­o­nal, pot­ser perquè no tinc edat per a segons què.

Però han arri­bat els pri­mers par­tits de la tem­po­rada i he des­co­bert que no estic gens curada. L'entre­na­dor del Barça em con­ti­nua robant el seny i el son: puc pas­sar olímpi­ca­ment de veure el fut­bol, però no em perdo per res del món, per més tard que sigui, la roda de premsa de després. Em fas­cina que aquest encant d'ésser humà (que, en prin­cipi, és un crack de la pilota, no pas de l'oratòria) tin­gui sem­pre les parau­les que toquen. Em mera­ve­lla el seu savoir-faire, la seva faci­li­tat per ficar-se'm a la but­xaca (i al clo­tet de la bar­beta, si calgués). Si és que fins i tot li agrada el Llach, coi. Aix, que em farà parar boja. T'estimo, Pep.