Incoherències xenòfobes

Un amic musulmà, palestí, his­to­ri­a­dor, der­matòleg i expert en aro­mes culinàries em fa saber que l'alcalde de Bada­lona es nega a dei­xar, per dues hores, un espai poli­es­por­tiu per a les per­so­nes que volen cele­brar que el Ramadà s'enguany s'acaba. La raó del polític és que no creu con­ve­ni­ent cedir un espai públic muni­ci­pal per a una cele­bració reli­gi­osa. La veri­tat és que m'he que­dat amb cara de mal­fe­rit pel virus de la inco­herència. ¿Que torna la Santa Inqui­sició, en nom de la recu­pe­ració dels ele­ments dis­tin­tius del patri­o­tisme español? La nova m'ha sorprès: havia enviat a un gra­pat d'amics notes, qui sap si àcides, per mirar de superar sen­sa­ci­ons de cora­gre, torna de la visita papal a Madrid. A les notes donava vol­tes a la per­vivència del Con­cor­dat entre Espa­nya i la Santa Seu, des del pri­mer text, del 1953, peça d'or en un hipotètic museu borgià de la història uni­ver­sal de la infàmia, fins a les esme­nes poste­ri­ors de 1976 i de 1979. I recor­dava afir­ma­ci­ons, tan anacròniques com la poe­sia patriòtica de José M. de Pemán, del papa i del car­de­nal Rouco Varela sobre l'essència catòlica d'Espa­nya i sobre la intran­sigència, sem­bla ser que uni­la­te­ral, dels que defen­sa­ven un estat laic, con­tra el cato­li­cisme ultran­cer i escas­sa­ment evangèlic de fa setanta anys.

Torno als fets de Bada­lona, capi­tal cul­tu­ral dels Països Cata­lans. Si Alícia Sánchez-Camacho va donar tan suport al futur alcalde, i si avala, per tant, les seves pro­pos­tes, goso dema­nar-li un acte de coherència: que demani públi­ca­ment l'expulsió del PP d'Espe­ranza Aguirre i de Ruiz Gallardón que han cedit, amb tanta gene­ro­si­tat, espais públics de Madrid (ciu­tat i comu­ni­tat) per a la cele­bració dels actes, pre­te­sa­ment reli­gi­o­sos i amb visita papal, epis­co­pal, sacer­do­tal inclosa, que han tin­gut lloc a Madrid entre el 16 i el 21 d'agost. Mes que només avui, dia 31, ha fet una cosa asse­nyada: tan­car les por­tes. (Un mes que, abans, ens ha fet caure la cara de ver­go­nya).