Opinió

Vargas Llosa i les JMJ

Diu­menge pas­sat, l'escrip­tor Var­gas Llosa va dedi­car la seva col·labo­ració habi­tual en el diari El País a les Jor­na­des Mun­di­als de la Joven­tut (JMJ). Segons ell, cre­ients i no cre­ients ens hauríem d'ale­grar de manera igual de l'èxit de la visita del papa a Madrid. Entre altres raons, perquè la religió, no només és lícita (o no només no fa cap mal), sinó que en una soci­e­tat democràtica és del tot indis­pen­sa­ble. Caram!, vaig pen­sar. Si ho haguéssim sabut abans, ens hauríem pogut estal­viar els qua­ranta anys de naci­o­nal­ca­to­li­cisme. Però en fi, seguim. Quina és la raó per la qual la religió esdevé indis­pen­sa­ble en una soci­e­tat democràtica? Doncs és molt sen­zill: “Perquè una soci­e­tat democràtica no pot com­ba­tre eficaçment els seus ene­mics (començant per la cor­rupció) si les seves ins­ti­tu­ci­ons no estan recol­za­des per valors ètics o si una vida espi­ri­tual no flo­reix en el seu si  com un antídot per­ma­nent a les for­ces des­truc­ti­ves i anàrqui­ques”. I jo pre­gunto: Què deu tenir a veure l'ètica amb la religió? ¿És que per ven­tura on no hi ha religió no hi pot haver ètica? ¿On situ­a­rem, ales­ho­res, els valors de la laïcitat? ¿Què en farem dels “jus­tos de tots els temps”, que esmen­tem en el cànon de la missa, mal­grat que no han estat mai cano­nit­zats? I encara més: què en farem del mateix Var­gas Llosa, agnòstic confés, i d'Albert Camus, que no era cre­ient, però tam­poc ateu, com no es can­sava de repe­tir cada vegada que li pre­gun­ta­ven si pro­fes­sava la fe catòlica? Pen­sava que ja havia que­dat clar, sobre­tot a par­tir de Kant, que les veri­tats morals es fona­men­ten més en la raó que en la religió. I el mateix cal dir de l'ètica: pen­sava que Spi­noza ja havia dei­xat clar que l'ètica inclou la moral, però no al revés. La moral ens dicta què hem de fer, però això no és sufi­ci­ent per saber com hem de viure. I l'ètica és sobre­tot això: un art de viure. Qual­se­vol diria que el fet de pro­fes­sar la fe catòlica ja ens situa direc­ta­ment en l'esfera del bé! Deu ser per això que els madri­lenys van aco­llir amb un som­riure d'ore­lla a ore­lla la para­lit­zació de la Gran Via, la Cibe­les, Alcalá, la Puerta del Sol, la plaça d'Espa­nya i la plaça d'Ori­ent. Ai festa!

No diré jo que no fos bonic veure la capi­tal del regne envaïda per cen­te­nars de milers de joves (i no tan joves) durant els tres dies que van durar les Jor­na­des Mun­di­als de la Joven­tut. Segur que ho va ser, de bonic. L'espec­ta­cle que ofe­ria la mul­ti­tud més l'espec­ta­cle que es va ofe­rir a la mul­ti­tud (ni més ni menys que un acte sacra­men­tal a l'aire lliure i a ple sol) per­me­ten par­lar d'èxit. Pre­ci­sa­ment perquè es tracta d'espec­ta­cle. Altra­ment, si ens cenyim al sen­tit espi­ri­tual de les JMJ i a la seva fina­li­tat evan­ge­lit­za­dora, par­lar d'èxit ja no s'hi escau. Aquest terme no figura en cap dels qua­tre evan­ge­lis. És un terme profà. D'altra banda, l'èxit d'assistència ja se sabia mesos abans. La qual cosa demos­tra que no va ser espon­tani, sinó ela­bo­rat. Amb la clara fina­li­tat de dis­fres­sar el fracàs del cato­li­cisme actual, que ha optat pel retorn al model de cris­ti­an­dat que el Con­cili Vaticà va donar per superat. I que, durant els dos últims pon­ti­fi­cats, s'ha inten­tat res­tau­rar, cer­cant la com­pli­ci­tat del poder civil. Per esta­blir un ordre social uni­tari basat en l'aliança de poders.

El para­digma d'aquest ordre social uni­tari eren, sobre­tot, l'Espa­nya del naci­o­nal­ca­to­li­cisme, i la catòlica Irlanda. Però l'Església d'Irlanda està al caire del col·lapse finan­cer. Per les grans indem­nit­za­ci­ons que està obli­gada a pagar a causa dels abu­sos del cle­ri­cat en el tema de la pederàstia. Els abu­sos van ser mini­mit­zats durant anys per l'Església i enco­berts per l'Estat, no només per sal­va­guar­dar la imatge de l'Església sinó el règim de cris­ti­an­dat, l'esta­blish­ment polític, social i religiós. I pel que res­pecta a Espa­nya, la dava­llada de nom­bre de cre­ients és evi­dent. Si ens cenyim al joves, només el 51% es declara cre­ient. I d'aquests, tan sols el 12% es declara prac­ti­cant. Estic d'acord amb Var­gas Llosa que aquesta mino­ria és espe­ci­al­ment activa i bel·lige­rant. És la nota domi­nant del movi­ments ano­me­nats neo­ca­te­cu­me­nals. No sé si ell els coneix a fons. El cas és que la for­mació d'aquests joves és molt dife­rent de la que vàrem rebre nosal­tres, les gene­ra­ci­ons que vam viure de prop el Con­cili. A nosal­tres se'ns va ense­nyar a obeir i callar. I a par­tir del Con­cili, vam apren­dre a dia­lo­gar. Ells han estat edu­cats com a autèntics guer­ri­llers del papa. Són la claca que l'acom­pa­nya en tots els viat­ges. Han  après a obeir i cri­dar. Però diria que no tenen cap interès a apren­dre a dia­lo­gar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.