L'endemà del dissabte

Nens.

A casa meva mai no par­lem en cas­tellà; i mai vol dir mai. I no és pas perquè li tin­guem mania, al cas­tellà, no és pas perquè sabem, posem per cas, que el cas­tellà no és sinó una llen­gua regi­o­nal de la península Ibèrica impo­sada a Cata­lu­nya perquè la gent d'aquí –per man­lle­var les parau­les d'un diari cas­trense que es van publi­car el 1909– “parli espa­nyol, pensi en espa­nyol i es com­porti com a espa­nyola, tant si ho vol com si no”. No. Si els únics idi­o­mes par­lats a casa meva són el català, l'anglès i l'holandès és perquè les cir­cumstàncies ho han vol­gut i punt. Mal­grat això i mal­grat anar a una escola pública en què, natu­ral­ment, el català és la llen­gua vehi­cu­lar, els meus fills ja tenen, als vuit anys, un domini més que accep­ta­ble del cas­tellà. És més, diria que el par­len un xic millor que les llengües sep­ten­tri­o­nals dels seus pares.

I si això és així no és només perquè a l'escola ense­nyen el cas­tellà i l'ense­nyen bé. És perquè fora de l'escola, a la tele­visió, als jocs informàtics, en les con­ver­ses dels ado­les­cents i en un munt d'altres llocs, exis­teix una immersió lingüística de facto en cas­tellà. Cata­lu­nya –la Cata­lu­nya quo­ti­di­ana, la que pul·lula fora de l'aula– ha estat immer­gida en cas­tellà des de fa anys i panys: n'està ama­rada, n'està xopa, els xàfecs no paren i fins i tot així, hi ha qui desitja el diluvi final.

En part perquè vull que els meus fills crei­xin autènti­ca­ment bilingües (de fet, en el seu cas con­cret, qua­dri­lingües) i en part perquè prenc la defensa osten­si­ble de la lli­ber­tat indi­vi­dual invo­cada per uns uni­o­nis­tes empe­dreïts dis­fres­sats de ciu­ta­dans del món i uns ultra­cas­te­lla­nis­tes negui­to­sos dis­fres­sats de lega­lis­tes neu­tres –ja saben qui són– com un insult, una esco­pi­nada, a la meva intel·ligència (i posa­ria la mà al foc que no sóc l'únic) he estat mirant les opci­ons pos­si­bles per si de cas aquests polítics se'n sur­tin, amb la seva estratègia pseu­do­ju­di­cial. Em va donar una pista invo­luntària el senyor Rajoy, que no viu pas a Cata­lu­nya, quan va decla­mar, el dimarts pas­sat: “Si ningú com­pleix la llei i les sentències, tenim un pro­blema, que és que liqui­dem l'estat de dret.” Per­fecte: liqui­dem-lo, doncs! L'estat, eh?, no pas el dret. El de deci­dir, vull dir, que, pel que es veu, s'ha con­ver­tit en l'únic que ens queda.