Segle

Sem­bla que la reforma de la Cons­ti­tució tira enda­vant. De pressa i cor­rents, des­truint el con­sens de la Tran­sició, que en rea­li­tat va tenir poc de pacte i molt d'empas­sar-se gri­paus amb la dansa del sabre de música de fons. La raó de les pres­ses és ben cone­guda. Ho exi­gien els mer­cats. La prima de risc del deute (és a dir, el que s'ha de pagar de més en interes­sos pel fet de ser un país de segon o ter­cer ordre) anava dis­pa­rada, i així era impos­si­ble treure el cap de sota de l'aigua.

Bé, doncs en els matei­xos dies que s'està fent aquesta reforma de la Cons­ti­tució, una reforma que tan difícil sem­blava en altres moments, n'hi ha hagut prou que la senyora Chris­tine Lagarde, la subs­ti­tuta de Strauss-Kahn al cap­da­vant del fons mone­tari, digui alguna cosa sobre la recessió perquè tots els mer­cats tre­mo­lin i la prima de risc es dis­pari.

Què vol dir això, a banda que vivim en una eco­no­mia glo­ba­lit­zada? Doncs que alguns argu­ments uti­lit­zats per jus­ti­fi­car la reforma de la Cons­ti­tució no tenen cap vali­desa. Els mer­cats cas­ti­guen el deute espa­nyol igual perquè al dar­rere hi ha, entre altres raons, un interès espe­cu­la­tiu. L'únic que es pot fer és can­viar el tarannà perquè no hi torni a haver un tras­bals sem­blant. I que ningú no s'enga­nyi. Si ara es fa un esforç per obli­dar-se dels diners apa­rent­ment fàcils i s'aposta per la pro­ducció de béns i ser­veis, els resul­tats es veu­ran d'aquí a trenta anys com a mínim. Men­tres­tant ha que­dat clar que, quan es tracta d'Espa­nya, els dos grans par­tits pen­sen igual i tant els fa els altres. Ben­vin­guts al segle XXI.