Estafes intel·lectuals

Hi ha pro­duc­tes d'autor que, pres­ti­gi­ats per ells matei­xos, quan sur­ten al mer­cat un té clar que s'han de con­su­mir tan aviat com es trobi el temps per fer-ho. Va a gus­tos. A casa meva, quan sabem que ja hi ha un nou Cer­cas a les lli­bre­ries, que Marsé ha tret una novel·la o que Jaume Cabré ha res­sor­git després d'anys de silenci amb una obra llarguíssima, tenim clar que bus­ca­rem la como­di­tat i pri­va­ci­tat de les nos­tres ves­pra­des per lle­gir-los.

Una cosa simi­lar passa amb el tea­tre o el cinema. Quan els actors Josep Maria Pou, Pere Arqui­llué o Lluís Tosar tor­nen a ser pro­ta­go­nis­tes d'alguna obra o pel·lícula ens afa­nyem a bus­car entra­des. Aquesta pre­missa d'actu­ació explica que, davant l'estrena de la dar­rera pel·lícula d'Almodóvar, La piel que habito, em vin­guin a la memòria alguns dels ele­ments emblemàtics de la seva fil­mo­gra­fia que em van seduir fent-me pas­sar una estona gra­ti­fi­cant i, per tant, no dubti ni un moment a anar-la a veure.

Jo, que a mesura que m'he anat fent gran he acon­se­guit (encara no del tot) que la tris­tesa latent dels diu­men­ges a la tarda es mini­mitzi, i ja fa temps que em comença a agra­dar la sen­sació d'atu­ra­ment a l'ambi­ent que fa que la lec­tura sem­bli més pro­duc­tiva o que el film t'impacti més, aquest diu­menge, després del ritual de les tar­des qui­e­tes, vaig endin­sar-me a la sala dis­po­sada a imbuir-me de les pecu­li­ars manies, fòbies i l'uni­vers del direc­tor man­xec. Quina gran decepció! Vaig sor­tir-ne pro­fun­da­ment enra­bi­ada i amb una sen­sació, quasi física, d'haver estat esta­fada.

Manies? No! Uni­vers? Tam­poc. La pel·lícula és un des­propòsit sense sen­tit, ple de tints, pre­te­sa­ment sur­re­a­lis­tes, que aca­ben essent ridículs. Els ele­ments gratuïts que, amb pre­ten­si­ons trans­gres­so­res, apa­rei­xen col·locats de manera impo­sada per evi­den­ciar una volun­tat de pro­vo­cació del direc­tor, resul­ten fal­sos. Esce­nes de sexe entre ado­les­cents en un jardí on es copula i es fan fel·laci­ons sense pudor o la ubi­cació dels pro­ta­go­nis­tes en un paratge idíl·lic on es fa medi­cina futu­rista trans­for­mant els indi­vi­dus no són trans­gres­so­res. Són forçades i patètiques.

Si el que pre­te­nia Almodóvar és no dei­xar-nos indi­fe­rents, ho ha acon­se­guit. Hauré de per­do­nar-li aquest engany i recu­pe­rar en la memòria les geni­a­li­tats de l'his­tri­o­nisme intel·ligent i sub­til a què em tenia acos­tu­mada.