Immersió!

El dis­curs que l'altre dia ens ofe­ria el Màrius Serra em va por­tar al cap aque­lla sèrie tele­vi­siva en què un imper­tor­ba­ble almi­rall Nel­son pilo­tava amb traça el sub­marí Sea­view. La immersió sig­ni­fi­cava la res­ti­tució de la nau al seu estat natu­ral, de què era sos­treta quan tenia acci­dents, ava­ries o era objecte d'atacs. La immersió també és, en dife­rents cul­tu­res, un pro­ce­di­ment habi­tual de puri­fi­cació i bons desigs. Però tot això, és clar, podria ser con­si­de­rat pura retòrica, ganes de fer jocs de mans amb les parau­les, però res que tin­gui alguna cosa a veure amb la llen­gua. Per par­lar de llen­gua ens n'ani­rem a l'antiga Roma (què més, si escric des de Tar­ra­gona!) i retrau­rem aque­lla famosa frase de Quin­tilià que diu: “Jo pre­fe­reixo que el noi comenci a estu­diar grec, perquè el llatí, com que la majo­ria el par­len, ens pene­tra, com qui diu, sense voler-ho nosal­tres.” La situ­ació a l'imperi no té gaire a veure amb el que passa avui aquí. Però Quin­tilià ens explica que quan una llen­gua és omni­pre­sent, i omni­po­tent, no neces­sita ser pre­e­mi­nent a l'escola. La pressió ambi­en­tal ja juga a favor seu i, per tant, l'escola pot dedi­car-se a ense­nyar altres llengües que, pel que sigui, vul­guin impul­sar-se. La soci­e­tat cata­lana té una sin­gu­la­ri­tat: ha deci­dit majo­ritària­ment i rei­te­ra­da­ment impe­dir que el català des­a­pa­re­gui. I es dota d'ins­tru­ments pacífics i democràtics per asso­lir-ho.