Opinió

L'escola comuna

Marta Mata va parlar-ne a fons amb Jordi Pujol i va obtenir el suport de CiU a l'escola comuna

El PSC i el PSUC van ser els que, a pri­mers dels vui­tanta, van donar la bata­lla per l'escola comuna. Ho van fer per tres raons:

1. Perquè el prin­cipi d'igual­tat d'opor­tu­ni­tats exi­gia que tots els infants adqui­ris­sin una plena com­petència lingüística tant en català com en cas­tellà.

2. Perquè evi­tar la sepa­ració esco­lar dels infants per raó de llen­gua era fona­men­tal per garan­tir la uni­tat civil del nos­tre poble.

3. Perquè només així el català podia inten­tar refer-se de com l'havia dei­xat el fran­quisme i mirar d'acce­dir a una certa nor­ma­li­tat.

No tot­hom hi estava d'acord. Manuel Fraga rei­vin­di­cava el man­te­ni­ment d'una xarxa d'esco­les cas­te­lla­nes. Com també ho feia Jiménez Losan­tos, l'impul­sor d'El Mani­fi­esto (1981), al qual va res­pon­dre amb espe­cial con­tundència el poeta Jaime Gil de Biedma. També es mos­trava incli­nat en aquesta direcció un cert naci­o­na­lisme cofoi, entes­tat a fer “esco­les cata­la­nes” imma­cu­la­des, sense el llast del cas­tellà i dels cas­te­lla­no­par­lants. Hi con­fluïa, d'altra banda, la sacra­lit­zació que els demo­cra­ta­cris­ti­ans feien del “dret d'opció dels pares” refe­rit a la religió, difícil­ment sepa­ra­ble dels altres ele­ments del model esco­lar com ara la llen­gua.

CiU va estar atra­pada en aquests paràmetres fins que Marta Mata va par­lar-ne a fons amb Jordi Pujol i va obte­nir, de la cone­guda pre­o­cu­pació d'aquest pel fet immi­gra­tori, el suport de CiU a l'escola comuna. Així va ser com, l'any 1983, un amplíssim con­sens par­la­men­tari apro­vava la llei que refu­sava la doble xarxa esco­lar i esta­blia l'escola comuna. Es pre­ser­va­ria, això sí, l'atenció per­so­na­lit­zada en cas­tellà, dins de l'aula comuna, als fills dels pares que ho dema­nes­sin. Serien molt pocs. Gai­rebé tots els “nous cata­lans” coin­ci­dien: “Qui­ero que mis hijos domi­nen el catalán. Noso­tros naci­mos en Anda­lucía, pero nues­tros hijos naci­e­ron aquí y son cata­la­nes.” El sen­tit comú de vega­des és defi­ni­tiu.

El 1982, un any abans, ja s'havia lliu­rat una pri­mera bata­lla al Congrés dels Dipu­tats: la UCD havia pro­po­sat al PSOE con­sen­suar una norma sobre “ban­de­res i llengües”, amb “el dret d'opció dels pares” com a prin­cipi rec­tor. Hau­ria des­ba­ra­tat, abans de néixer, el model lingüístic que els cata­lans ens anàvem a donar. Marta Mata, dipu­tada a Corts, ja va ser deci­siva. Feia un gran res­pecte a la cam­bra: tot­hom conei­xia el vast movi­ment pedagògic que havia encapçalat. I ho va jugar: va redac­tar, a cop calent i a mà, els seus “Catorce pun­tos en favor de un no”, on defen­sava l'edu­cació en la plu­ra­li­tat lingüística i afir­mava que “el dret d'opció lingüística dels pares” s'exer­cia a casa i que fer-lo exten­siu a l'escola era no res­pec­tar la lli­ber­tat d'opció futura de l'infant. Tot el soci­a­lisme espa­nyol va girar en la direcció que asse­nya­lava Marta Mata i, mal­grat l'ambigüitat en què es movia encara CiU, va atu­rar-se el pro­jecte.

Després vin­dria la “immersió lingüística”. Era el mètode que els peda­gogs a peu d'escola van for­mu­lar per poder acon­se­guir que tots els infants asso­lis­sin el ple domini també del català, des­proveït dels fac­tors estruc­tu­rals en què recolza el cas­tellà (l'hege­mo­nia mediàtica, la con­cen­tració de la població cas­te­lla­no­par­lant, les inèrcies empre­sa­ri­als i de l'oferta d'oci...). El balanç d'aquest mètode, pas­sats els anys, ha resul­tat un èxit social i lingüístic, ava­lat pels ente­sos de la Unió Euro­pea. Els can­vis que avui reclama la dreta espa­nyo­lista no tenen mòbils pedagògics sinó ideològics: només trac­ten de divi­dir el poble amb fina­li­tats elec­to­rals i recu­pe­rar ter­reny cap a la doble xarxa esco­lar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.