Opinió

Les grans fortunes

Hi ha quasi una­ni­mi­tat entre els agents soci­als a l'hora de dema­nar un incre­ment de l'impost sobre les grans for­tu­nes. Ho diuen els sin­di­cats i hi està d'acord Joan Rosell, el pre­si­dent de les asso­ci­a­ci­ons patro­nals espa­nyo­les, la CEOE. És lògic. Cap dels afor­tu­nats –paraula que ve de for­tuna– tindrà pro­ble­mes per arri­bar a final de mes, tot i pagar més al fisc, i si ha de dei­xar per més enda­vant la reno­vació de la ter­cera o quarta residència tam­poc passa res.

L'únic argu­ment que hi ha en con­tra d'aquesta mesura és que puguin reduir la capa­ci­tat d'inversió dels empre­sa­ris en el moment en què fa més falta. Però l'incre­ment del nivell impo­si­tiu que es podria dema­nar tam­poc seria per des­ba­lles­tar grans pro­jec­tes. El pro­blema, en tot cas, estarà en fixar on comen­cen les grans for­tu­nes. Dit d'una altra manera: a par­tir de quin tram d'ingres­sos s'aplica una taxa impo­si­tiva més alta. Com tot­hom sap, l'impost sobre la renda de les per­so­nes físiques (IRPF) grava poc els pri­mers milers d'euros i va apli­cant una taxa crei­xent a mesura que els ingres­sos aug­men­ten.

Les grans for­tu­nes paguen rela­ti­va­ment menys que els petits o mit­jans capi­tals, perquè tenen més recur­sos i capa­ci­tat d'uti­lit­zar els ins­tru­ments jurídics més ade­quats. Hi ha pro­fes­si­o­nals que es gua­nyen la vida reco­ma­nant als cli­ents sis­te­mes per reduir el que aca­ben pagant a l'Estat. Per exem­ple, les Sicav o soci­e­tats de capi­tal vari­a­ble, que la gent coneix molt poc. Són soci­e­tats que han de tenir un mínim de 100 acci­o­nis­tes i un capi­tal també mínim de 2,4 mili­ons d'euros, tal com expli­cava L'Econòmic la set­mana pas­sada. Paguen només un 1% sobre el bene­fici i són uti­lit­za­des per grans per­so­nat­ges de la nos­tra soci­e­tat per reduir la seva càrrega fis­cal. Hi ha sis­te­mes d'engi­nye­ria finan­cera que per­me­ten també reduir-la, si dis­po­ses d'asses­sors finan­cers i pots pagar un mun­tatge inter­na­ci­o­nal. Tot per­fec­ta­ment legal, però només a l'abast d'aquells que poden pagar les minu­tes dels asses­sors i l'estruc­tura de les ope­ra­ci­ons, sense que els cai­guin els anells. O sigui, de les grans for­tu­nes. I estic par­lant de cen­te­nars de mili­ons d'euros, que no estan a la caixa de les empre­ses, sinó a nom de per­so­nes indi­vi­du­als.

A Cata­lu­nya tenim unes poques dot­ze­nes de per­so­nes, que poden dis­po­sar d'uns cen­te­nars de mili­ons d'euros. A Madrid podríem par­lar de milers de mili­ons d'euros per la mateixa quan­ti­tat de per­so­nes. I a Bil­bao també per una o dues dot­ze­nes de famílies. Ara diran que el seu patri­moni s'ha reduït com a con­seqüència de la bai­xada de la borsa, però no fan cap pena.

El govern espa­nyol hau­ria de pen­sar a aug­men­tar l'impost de les grans for­tu­nes, començant pel de les Sicav, i aca­bant per donar un tracte fis­cal millor a les ope­ra­ci­ons de mece­natge, o sigui, a les dona­ci­ons amb fina­li­tat cul­tu­ral.

A Cata­lu­nya hi van haver mece­nes de debò, men­tre el règim fis­cal espa­nyol era lax, però quan es va enge­gar seri­o­sa­ment el sis­tema impo­si­tiu, a la dècada dels anys vui­tanta del segle pas­sat –amb l'ajut ines­ti­ma­ble de la informàtica–, els mece­nes cata­lans van des­a­parèixer gai­rebé del tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.