No desesperem

Dis­cul­pin que no els parli ni de la crisi, ni de la llen­gua cata­lana, ni de la dimissió a càmera lenta d'Antoni Cas­tells, ni de la bai­xesa d'alguns argu­ments espa­nyo­lis­tes que van fent forat, ni del do de l'opor­tu­ni­tat del senyor Rubal­caba, que ara es revé de la para­doxa que un tri­bu­nal pugui con­tra­dir la decisió sobi­rana dels ciu­ta­dans o del Par­la­ment. Per­do­nin que no els parli tam­poc ni de la dis­plicència amb què Josep Enric Millo tracta el regi­dor popu­lar de Palamós Ricard Fon­ta­net (no cal afe­gir res a La Gale­ria que ahir sig­nava Joan Domènech) ni de la incon­sistència de dema­nar que l'escola sigui la còpia del car­rer, ni de la vul­ga­ri­tat de la tele­visió.

Les pers­pec­ti­ves són tan fos­ques que un té la neces­si­tat de tro­bar algun indici d'espe­rança. I se'n tro­ben. Men­tre una edi­to­rial giro­nina –és a dir: modesta i perifèrica– com Edi­ci­ons de la Ela Gemi­nada pugui ser prou ambi­ci­osa per publi­car per pri­mera vegada en català el cos prin­ci­pal del pen­sa­ment pre­socràtic en un sol volum, de Tales de Milet a Demòcrit, no estem per­duts del tot. L'edició, bilingüe en grec i català, amb gai­rebé 900 pàgines, és magnífica. A l'hora de fer la tra­ducció, el pro­fes­sor Joan Fer­rer Gràcia, de l'Escola d'Art de Vic, ha tin­gut en compte fins i tot el metre dels tex­tos. Oriol Pon­satí Murlà, pare de les Edi­ci­ons de la Ela Gemi­nada, té segu­ra­ment molt d'afany d'aven­tura i poca por al risc, però no és l'únic. Hi ha l'edi­tor suïcida Quim Torra, que des d'Acon­tra­vent Edi­to­rial ha reco­llit car­tes, arti­cles i pro­ses diver­ses del poe­tes Màrius Tor­res al volum Les coses tal com són (edició a cura de Jordi Julià i Pere Ballart), els insults del capità Had­dock en la versió cata­lana del senyor Joa­quim Ven­talló a Llamp de llamp de rellamp de con­tra-rellamp, o tex­tos dels mes­tres del peri­o­disme dels anys trenta, con­tem­po­ra­nis de Josep Pla. I encara un altre motiu d'opti­misme, Esteve Saguer, can­tau­tor, hàbil mes­cla­dor de melo­dies inti­mis­tes i gui­tar­res sin­gu­lars amb aires de blues i folk, que res­pon al nom artístic Smoking Bam­bino, després d'haver fet una gira per França aquesta pri­ma­vera pas­sada, i haver actuat ara al Mer­cat de la Música Viva de Vic, emprèn una gira per Finlàndia. Pot­ser a Girona no li fem prou cas, però això són coses que pas­sen. No ens des­es­pe­rem, si us plau, no ens des­es­pe­rem.