I entre 100 batalles, la d'Ascó

I la de Van­dellòs i l'Amet­lla de Mar –i tan­tes altres arreu del ter­ri­tori penin­su­lar, on el dar­rer fran­quisme volia cons­truir més d'una vin­tena de cen­trals nucle­ars–, com pot lle­gir-se en el lli­bre Eco­logíada (100 bata­llas). Medio ambi­ente y soci­e­dad en la España reci­ente (Bibli­o­teca Nueva, Madrid) que el seu autor, Pedro Costa Morata (Águi­las, Múrcia, 1947), engi­nyer, peri­o­dista, sociòleg i pro­fes­sor uni­ver­si­tari, pre­senta demà a Tor­tosa (19.30 h, a la bibli­o­teca Mar­cel·lí Domingo).

I és que els vells rockers de la samba anti­nu­clear sem­pre tor­nen, amb més anys i fati­gues a les espat­lles, però amb més fide­li­tat, si això és pos­si­ble, a unes con­vic­ci­ons d'huma­nisme inte­gral (justícia social, lli­ber­tat res­pon­sa­ble i tec­no­lo­gies sos­te­ni­bles) que ja van des­vet­llar-se pode­ro­ses en els ini­cis del seu camí pro­fes­si­o­nal i polític.

De tot això fa gai­rebé qua­ranta anys, que és l'iti­ne­rari que Pedro Costa ens relata en aquest volum enci­clopèdic –èpic, líric i dramàtic– que és la seva Eco­logíada, tal­ment la Ilíada homèrica del pas del segle XX al XXI, que repro­du­eix les històriques i ances­trals bata­lles d'una huma­ni­tat –la de La pell de brau, en aquest cas– per la lli­ber­tat i la decència. El lli­bre és una requi­sitòria amb tota regla al frau social que va repre­sen­tar la trans­for­mació ini­cial d'una anhe­lada democràcia en una plu­tocràcia (política, finan­cera i energètica), incon­tro­la­ble i domi­nada per poders obs­curs, con­cen­trats i, al cap­da­vall, frívols en la seva cri­mi­nal res­pon­sa­bi­li­tat. L'autor no s'hi posa per poc: amb els detalls del que pot anar amb la cara ben alta, posa a caldo tota l'escala jeràrquica –tan plena de galli­nassa– del nos­tre poder: dels màxims repre­sen­tants de les finan­ces a les direc­ci­ons dels par­tits, del selecte grup elèctric a l'últim man­dongo pro­vin­cial i, en fi, de la caterva judi­cial a una altra tan peri­llosa com aquesta, la tec­nocràtica i fun­ci­o­na­rial, que Costa Morata coneix tan bé per haver-la trac­tat en alguns dels seus períodes.

El seu cas –entre pocs– resulta atípic perquè, contrària­ment a la majo­ria del seu ram, tecnòlegs indus­tri­als amb vocació política, que van pas­sar de l'anti­fran­quisme a una posició aco­mo­dada, ell va fer a l'inrevés: del con­fort de la seva pro­fessió d'engi­nyer (jus­ta­ment en el camp nuclear) derivà cap a la intempèrie de la denúncia, for­mu­lada ja en 1974, un cop vist el que supo­sava Nucle­a­ri­zar España, tal com va titu­lar el seu pri­mer lli­bre, dos anys més tard. La seva tran­sició política va ser la de tecnòcrata a eco­lo­gista. I això sí que és, gai­rebé, un mira­cle.