Santa Coloma nocturna

Sor­tint d'un sopar enfilo cap a casa i de cop m'adono que m'han can­viat el poble! Que sí, que sí, que aquesta ciu­tat és una altra, que aquí ha pas­sat alguna cosa... Ha pas­sat que avui he visi­tat l'expo­sició de l'artista far­ne­senc J.M. Fon­ta­net a la bibli­o­teca Joan Vinyoli de Santa Coloma. Es tracta del seu dar­rer tre­ball, una sèrie d'inter­pre­ta­ci­ons noc­tur­nes que ha fet de la ciu­tat i que porta com a títol Encenc el llum perquè la nit s'acaba (un frag­ment d'un poema de Joan Vinyoli). M'hi he que­dat encan­tat tota la tarda i ara que és fosc els ulls em ves­sen pin­ze­lla­des d'un artista que ha cres­cut enor­me­ment. Avanço per aquest car­rer tan anodí i, zzzzp, es torna un indret refle­xiu, il·lumi­nat pel blanc titani de la paleta. Ara tra­ves­saré aque­lla plaça de façanes adot­ze­na­des i, zzzzzp, ja veuràs com el remo­li­nat de les cases can­viarà la rutina Fecsa-Endesa per la intriga d'un fanal que esquitxa llum de groc cadmi. Té, ho veus? I guaita allà com els arbres miren, i allà com les cases pen­sen. I què me'n dius del cel, que ja no es deixa con­tem­plar sinó que con­tem­pla? De cop i volta em trobo cami­nant per una ciu­tat ama­tent, ètica, des­vet­llada. Una ciu­tat que, com diu l'artista par­lant de la seva obra, és tota ella mis­teri, acció i espe­rança... Però au va, em dic, tot això són impres­si­ons sen­so­ri­als, trui­tes som­ni­a­des... És quan em ve al cap aque­lla anècdota que con­ten del pin­tor Claude Monet. Un amic a qui no aca­bava de fer el pes com inter­pre­tava la natura el seu pin­tor admi­rat, un dia el va anar a veure al taller per dir-li: “Avui pas­se­java per la riba del Sena i, coi, m'ha sem­blat que, segons com, el riu ja té una reti­rada amb els teus qua­dres...” Què em con­tes­ta­ria en Fon­ta­net, si li vingués amb una obser­vació sem­blant? Segu­ra­ment el mateix que va con­tes­tar el pin­tor pari­senc: “Oh, és que la natura no és pas tan ruca com sem­bla; de mica en mica va apre­nent dels artis­tes...”. I pot­ser després, pen­sant en Vinyoli, em recor­da­ria el que va dei­xar escrit un altre poeta, Oscar Wilde: que “la lite­ra­tura s'avança sem­pre a la vida, que no la copia sinó que l'afaiçona per fer-la ser­vir després”. Entro a casa pen­sant que aquest és el gran rol dels artis­tes, sobre­tot si viuen arre­lats a un poble: avançar-se man­te­nint la luci­desa, anar donant mar­ga­ri­des als porcs, que som la resta, i per­se­ve­rar en la dèria d'ense­nyar a la natura com ha de ser la vida.