Enfortir la nació

Molts cata­lans pro­cla­mem que som una nació. Ho cri­dem enfer­vo­rits al car­rer i ho posem dis­cre­ta­ment en el preàmbul d'un Esta­tut, que apro­vem acla­pa­ra­do­ra­ment en referèndum amb una par­ti­ci­pació del 50% del cens elec­to­ral. Quants dels que se n'abs­tin­gue­ren volien més Esta­tut, quants en tenien massa i quants, sen­zi­lla­ment, tant se'ls en donava? Un Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, reque­rit per la dreta espa­nyola, hereva de dre­tes fran­quis­tes i post­fran­quis­tes, inter­preta la nos­tra volun­tat i sen­ten­cia que la defi­nició de nació, que hem inse­rit de manera alam­bi­nada en l'Esta­tut, no té cap eficàcia jurídica.

Una opi­nio juris, per molt de relleu que li atri­bu­ei­xin, no pot inva­li­dar la rea­li­tat viva d'una comu­ni­tat de per­so­nes, que és qui té el dret de defi­nir la seva con­dició naci­o­nal. D'altra banda, la sentència mos­tra, entre d'altres incon­gruències, tant el des­co­nei­xe­ment de la rea­li­tat que jutja com la secu­lar ànsia assi­mi­la­dora de la plu­ra­li­tat naci­o­nal penin­su­lar en una sola nació espa­nyola. Tan gran és el des­co­nei­xe­ment que tolera que uti­lit­zem la nos­tra rea­li­tat naci­o­nal en sen­tit ideològic, històric o cul­tu­ral; jus­ta­ment el marge que neces­si­tem per enfor­tir la nació.

Que som una nació ho hem pro­cla­mat manta vega­des, però quina nació som, què tenim a din­tre del cos naci­o­nal, què ens falta, què ens sobra... això, ens ho ama­guem a nosal­tres matei­xos. Basem el nos­tre mèrit més en la resistència que en l'excel·lència; si milloréssim aquesta redo­blaríem l'eficàcia d'aque­lla; se'ns farien més evi­dents la mes­qui­nesa dels altres i la mag­ni­tud dels seus defec­tes, sense haver de témer les seves raons ni la seva força.

Fem ufana sovint de les nos­tres vir­tuts. I no tenim per què no fer-ho. Silen­ciar les qua­li­tats del nos­tre país i l'eminència humana, pro­fes­si­o­nal i artística de molts dels seus indi­vi­dus fóra una renúncia inútil, gratuïta. Però tenim també ano­mia moral, cor­rupció, inso­li­da­ri­tat, incom­petència, cobdícia desen­fre­nada, un ter­ri­tori en part des­fet, la llen­gua que tant esti­mem, l'essència de la nació, mal­mesa per un ús des­cu­rat –dema­nem l'ofi­ci­a­li­tat del català a la Unió Euro­pea i ens con­for­mem amb una llen­gua al car­rer que s'acosta cada cop més a un patuès. Cata­lu­nya no és tan rica i plena com la ima­gi­nem.

Cal opo­sar als obs­curs racons de la nos­tra rea­li­tat social una trans­parència severa, i pro­moure, infa­ti­ga­ble­ment, ele­va­des dosis d'exigència: en el pla públic, més inte­gració en el sen­ti­ment de nació; més cohesió social –no es fa país des­fent estat del benes­tar–; més igual­tat en la dis­tri­bució dels cos­tos de la crisi, de la pre­sent i de les que vin­dran; més res­pecte pel ter­ri­tori i pel medi ambi­ent, més hones­te­dat en la política, més cura de la llen­gua, més cul­tura pròpia... En el pla indi­vi­dual –la nació són les per­so­nes que la com­po­nen–, repe­tiré el que escriu l'Enric Roca per a aquest diari en el número de l'11 de setem­bre pas­sat: “Edu­quem els nos­tres infants i joves des de l'assumpció de valors forts: la volun­tat, la for­ta­lesa, el patri­o­tisme i la res­pon­sa­bi­li­tat.”

Què pretén liqui­dar la fòbia anti­ca­ta­lana de l'Espa­nya zara­ga­tera y triste, com la tit­lla Anto­nio Mac­hado, un dels més grans poe­tes de la bella llen­gua cas­te­llana? No un Estat català que no ha nas­cut, sinó la nació cata­lana mil·lenària. Enfor­tir la nació és la tasca peremptòria, prèvia a qual­se­vol altra aspi­ració. No es podrà cons­truir cap pro­jecte naci­o­nal ambiciós sobre una nació escassa. Encara ens falta nació per aspi­rar seri­o­sa­ment a un estat propi.