L'últim toro

El toro es deia Duda Ale­gre. El torero, Serafín Marín. El cognom no té cap importància, però el nom sí perquè aquest torero va tore­jar l'últim toro que s'haurà matat a la plaça Monu­men­tal de Bar­ce­lona. Sí. I resulta que el seu nom anun­ci­ava també el final: Serafín. Fa una set­mana d'això. Serafín Marín va arren­car a plo­rar pocs moments després d'haver mort el toro, no sé si era encara als seus peus. Duda Ale­gre: un nom estrany per a un ani­mal que tenia molt poques pos­si­bi­li­tats de sal­var-se. A Por­tu­gal, li hau­rien fet el mateix, però no l'hau­rien mort davant la gent. A Bar­ce­lona, hau­ria estat bé que l'hagues­sin amnis­tiat a última hora. Però no ho van fer. El cas és que els mit­jans de comu­ni­cació van haver de cen­trar-se a par­lar de la gent que va anar-hi –alguns del PP, alguns de Ciu­da­da­nos... deien que no els agra­da­ven els toros, però hi van anar–, en la mani­fes­tació de fireta que hi va haver després, en el car­tell de Miquel Bar­celó, que també era a la plaça. Què hi feia a la plaça asse­gut al cos­tat d'Alícia Sánchez-Camacho? Li agra­den els toros? Pot­ser sí. Que s'oferís volun­tari a fer el car­tell de l'última cursa s'entén: el 1990 va con­ver­tir-se en el pin­tor espa­nyol viu més cotit­zat gràcies a Faena de muleta, un qua­dre de tema taurí. S'hi veia una plaça de braus a vol d'ocell. M'agrada. Al car­tell de l'última cursa de bous a Bar­ce­lona es veu també una plaça a vol d'ocell. Hi ha un toro molt gros, en un pri­mer pla, mirant la plaça. Els mit­jans de comu­ni­cació n'han par­lat i no n'han par­lat, ja m'ente­nen. No han dit gaire que hi hagués el pin­tor Bar­celó. Inco­moda. No perquè anés als toros, sinó perquè hi va anar aquest dia. I perquè seia al cos­tat de qui seia. Ai, l'art i les seves rela­ci­ons amb el poder. Això, de vega­des, també inco­moda. Se'n parla poc. Par­lem de toros?