Opinió

El benefici del dubte

La racionalitat condueix a una conclusió nítida però la confiança en les persones que fan una afirmació contrària a aquella porten al dubte

El pre­si­dent Obama ha dit: “No hi ha dre­ce­res per a la pau”. S'oposa al reco­nei­xe­ment de Pales­tina com a mem­bre de ple dret de l'ONU, és a dir, al reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de Pales­tina com a estat. La raó donada és que la pau no arri­barà si no és a través de con­ver­ses direc­tes entre Pales­tina i Israel i mai a través d'una reso­lució de l'ONU. És aquest un argu­ment que no dis­cu­teix ningú, tam­poc Pales­tina. Les nego­ci­a­ci­ons direc­tes són necessàries per a l'acord perquè es neces­sita l'apro­vació explícita d'Israel, potència hegemònica a la zona i part direc­ta­ment impli­cada al con­flicte, mal­grat l'experiència dels últims vint anys: les con­ver­ses varen començar al 1991 a Madrid i varen con­ti­nuar a Oslo, Camp David i Anna­po­lis fins al 2007, sense cap resul­tat. El que cerca el reco­nei­xe­ment de Pales­tina és que la nego­ci­ació pugui rea­lit­zar-se entre dos estats plens i sobi­rans sense dependència d'un res­pecte de l'altre, encara que és clar qui té la major població, poder mili­tar, poder econòmic i uni­tat política, perquè cer­ta­ment a Pales­tina el con­flicte entre Al Fatah i Hamas, mal­grat l'acord actual, pot ser un greu incon­ve­ni­ent per a la pau amb Israel. Té també Israel l'avan­tatge del temps, que li ha permès arri­bar a 500.000 colons jueus en ter­ri­tori palestí que no exis­tien al 1991.

Vint anys més de colo­nit­zació jueva poden fer Pales­tina invi­a­ble com a estat perquè tindrà el ter­ri­tori tan frag­men­tat que resul­tarà impos­si­ble dotar-la de l'orga­nit­zació mínima per poder-la con­si­de­rar un estat inde­pen­dent i lliure. El temps s'acaba i Israel ho sap. És això el que el porta a no tren­car les nego­ci­a­ci­ons però no a arri­bar a acords...

Per tant, que Pales­tina intenti com­pen­sar el dese­qui­li­bri amb Israel per donar més efec­ti­vi­tat a les con­ver­ses de pau té lògica i negar-ho resulta un sofisma des d'una anàlisi raci­o­nal de la situ­ació. Però ho fa el pre­si­dent Obama, el mateix que va pro­cla­mar a Egipte fa dos anys: “No es pot negar que el poble palestí pateix des de fa 60 anys la humi­li­ació de l'ocu­pació. La situ­ació és insos­te­ni­ble.”

Fa uns dies el Sr. Rajoy va afir­mar en una con­ferència a Bar­ce­lona que és impor­tant que mirem enda­vant i cons­truïm la relació de Cata­lu­nya i Espa­nya sobre el que ens uneix i no el que ens separa, que escol­tarà qual­se­vol pro­posta que es faci en relació al nou pacte fis­cal i que el sis­tema edu­ca­tiu català basat sobre la immersió lingüística no serà qüesti­o­nat, ni serà un impe­di­ment per al diàleg i l'acord amb el seu par­tit i el seu govern. Va fer afir­ma­ci­ons dife­rents de les que el seu par­tit havia fet dies abans en un cas i set­ma­nes abans en l'altre.

A les últi­mes elec­ci­ons gene­rals acon­se­guir vots era essen­cial per al par­tit con­ser­va­dor per gua­nyar. Fer una política anti­ca­ta­lana d'imatge i sens dubte atiar les diferències i denun­ciar els pri­vi­le­gis de Cata­lu­nya, era elec­to­ral­ment ren­di­ble a la resta d'Espa­nya i nega­tiu a Cata­lu­nya, però el balanç era elec­to­ral­ment posi­tiu. Ara també, però no és essen­cial perquè la victòria elec­to­ral fol­gada la té a tocar. És ara més impor­tant per al par­tit con­ser­va­dor fer un millor resul­tat a Cata­lu­nya encara que es per­din vots a Espa­nya, perquè un par­tit que es vol de govern no pot tenir un resul­tat mar­gi­nal a la comu­ni­tat autònoma que té el 20% del PIB i dels habi­tants de l'Estat i un volum d'expor­tació que supera el 25% del total espa­nyol.

La política del Sr. Rajoy és doncs lògica i cohe­rent amb l'estratègia més intel·ligent i eficaç dels con­ser­va­dors per a les pro­pe­res elec­ci­ons, i pot por­tar cer­ta­ment a una reducció del nivell de con­fron­tació que ha exis­tit fins fa poc i que ara no interessa a ningú. És aquest un fet objec­ti­va­ment posi­tiu però cal tenir consciència de la pre­ca­ri­e­tat del plan­te­ja­ment. La raci­o­na­li­tat por­ta­ria en aquest cas a no accep­tar la sin­ce­ri­tat de les mani­fes­ta­ci­ons del Sr. Rajoy, però ell ho afirma i és ell el pro­ba­ble pro­per pre­si­dent de govern...

El Sr. Joa­quim Nadal, en un clar arti­cle al Punt-Avui en relació a la neces­si­tat per al PSC de tenir un grup par­la­men­tari inde­pen­dent del PSOE al Congrés, afirma que “el grup propi té algun incon­ve­ni­ent que es va evi­den­ciar tant en els moments en què el PSC el va tenir [...] com en els anys que no ha dis­po­sat d'aquest grup. Per la votació dife­ren­ci­ada en els temes que sobre el model de finançament autonòmic hagin de repre­sen­tar una millora de finançament de Cata­lu­nya [...] si la con­creció fos molt ajus­tada (quan han votat el mateix PSOE i PSC i quan no) el model Ros-Bus­tos podria donar més joc, més auto­no­mia i millor resul­tat pel que fa la defensa dels interes­sos de Cata­lu­nya que el grup par­la­men­tari propi”.

El Sr. Nadal con­si­dera que el grup propi té certs incon­ve­ni­ents i no tenir-lo també, encara que no diu quins, i que si es fa una con­creció deta­llada de què votar con­jun­ta­ment i què votar de manera dife­ren­ci­ada això resul­tarà en més auto­no­mia i millor resul­tat per als interes­sos de Cata­lu­nya. És una para­doxa que la defi­nició exacta i la con­creció pre­cisa es tra­du­eixi en més auto­no­mia per a la defensa dels interes­sos de Cata­lu­nya. Però aquest argu­ment que és raci­o­nal­ment difícil de seguir és mani­fes­tat per una per­sona que ha estat un dels millors alcal­des d'Espa­nya i un dels millors con­se­llers de ter­ri­tori en un país tan com­plex i dens com Cata­lu­nya, és a dir, que ha tin­gut èxits nota­bilíssims en política.

Aques­tes decla­ra­ci­ons d'Obama, Rajoy i Nadal, per­so­na­li­tats polítiques nota­bles cada una en el seu àmbit, por­ten l'obser­va­dor a la per­ple­xi­tat. La raci­o­na­li­tat con­du­eix a una con­clusió nítida però la con­fiança en les per­so­nes que fan una afir­mació contrària a aque­lla por­ten al dubte, perquè cal fer-se la pre­gunta si no s'ha de fer més con­fiança en el que diu algú que té major experiència i capa­ci­tat política que un mateix.

És l'eterna qüestió entre la raci­o­na­li­tat, la capa­ci­tat de pen­sar per un mateix, i la fe, la con­fiança i la lle­ial­tat en els altres, és a dir, fer con­fiança a cer­tes per­so­nes amb auto­ri­tat per sobre de qual­se­vol anàlisi per­so­nal. És un dilema que no té una solució única, però la humi­li­tat de ser capaç de qüesti­o­nar-se les pròpies con­vic­ci­ons por­ten al bene­fici del dubte, és a dir, a accep­tar pro­vi­si­o­nal­ment l'opinió d'un ter­cer per sobre de la pròpia en l'espe­rança que el temps la con­firmi. Òbvi­a­ment conèixer les moti­va­ci­ons d'aques­tes opi­ni­ons aju­da­ria a accep­tar-les, però si aquest, com suc­ce­eix sovint, no és el cas, la fe en un ter­cer aca­barà tard o d'hora des­a­pa­rei­xent tret que l'evo­lució dels fets passi a demos­trar la raó i fona­ment d'aquesta. El bene­fici del dubte té cadu­ci­tat, a vega­des és molt curta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.