Seny? Rauxa?

L'avenç asso­lit per al doblatge i sub­ti­tu­lació de grans pel·lícules al català, fruit d'un acord entre el Depar­ta­ment de Cul­tura, les majors i els exhi­bi­dors, és alguna cosa més que un pas enda­vant per a la llen­gua: té un aire de punt i a part, de nova cul­tura política. No és només una anècdota o una con­jun­tura. Per una vegada en molt de temps el pro­ta­go­nisme polític se l'enduen la col·labo­ració, la com­ple­men­ta­ri­e­tat i el sen­tit cons­truc­tiu. No ha durat ni un minut la temp­tació de con­fron­tar l'acord actual del govern de CiU (més “dia­lo­gant”) amb la posició més legis­la­tiva (o “san­ci­o­na­dora”) que ERC va pro­moure: molts han vist que són dues pas­ses essen­ci­als en una mateixa direcció, i que de fet podem par­lar d'un èxit com­par­tit. Les decla­ra­ci­ons de l'excon­se­ller Tres­ser­ras així ho con­fir­ma­ven i, val a dir-ho, con­tras­ta­ven de forma cla­mo­rosa (quasi des­le­gi­ti­ma­dora) amb altres impor­tants veus pro­vi­nents del seu par­tit. No és cap “des­glaç” pun­tual de rela­ci­ons: hi veig (o hi vull veure) una forma dife­rent de veure el cata­la­nisme i l'acció política.

Hem escrit que hi ha uni­tats infèrtils i inútils: encara ho man­tinc. No cal que els par­tits votin el mateix ni pen­sin el mateix, ni tin­guin acti­tuds iguals davant dels pro­ble­mes. Uns legis­len, altres pro­mo­uen acords, d'altres pri­o­rit­zen altres qüesti­ons en l'agenda. Fins i tot davant del repte d'aquesta legis­la­tura, que és acon­se­guir un pacte fis­cal ins­pi­rat en el con­cert econòmic, seria absurd bus­car acti­tuds i mis­sat­ges idèntics entre els par­tits que estan a favor d'aquesta recla­mació a Madrid.

De vega­des, com en el text de l'Esta­tut, la coin­cidència en un sol text és un requi­sit quasi impres­cin­di­ble. Però la majo­ria de vega­des cadascú ha de jugar el paper en què se senti més còmode, la qual cosa no té res a veure amb el “poli bo” i amb el “poli dolent” que molts han asso­ciat al capítol del cinema, sinó que té a veure amb la sim­ple i sana plu­ra­li­tat d'estils polítics (quan aquests estils no cauen en la des­trucció mútua). Davant d'aquesta etapa, que en els pro­pers deu anys és pro­fun­da­ment trans­cen­den­tal per a Cata­lu­nya, caldrà tenir això ben pre­sent. Ens cal­dran polítics amb alçada de mires.

Tot i així, en el debat cul­tu­ral català sura un pes­si­misme que no ve exac­ta­ment de la crisi, mal­grat que la crisi l'hagi accen­tuat: es tracta d'un des­con­cert que té a veure amb el neces­sari aban­do­na­ment de mals hàbits, d'una impres­cin­di­ble cores­pon­sa­bi­lit­zació de la soci­e­tat (i els polítics) amb la cul­tura i d'un major sen­tit de la via­bi­li­tat (no només econòmica) dels pro­jec­tes cul­tu­rals. És a dir, se'ns demana a tots una major consciència i una major eficiència: no són temps, per tant, de grans inver­si­ons públi­ques i pri­va­des en palaus, enti­tats o movi­ments cul­tu­rals. El “Deu­cen­tisme” (o com es vul­gui ano­me­nar) haurà de sor­gir d'una atmos­fera d'aus­te­ri­tat, de pri­o­ri­tats clares i d'estalvi. Això no hau­ria de des­mo­ti­var ningú sinó esti­mu­lar una nova forma de tre­ba­llar, en la qual el sen­tit d'equip serà impres­cin­di­ble. El sen­tit de comu­ni­tat, de per­ti­nença a un pro­jecte que val la pena. Pos­si­ble­ment, si les coses van d'una deter­mi­nada manera i si l'atzu­cac polític s'expli­cita encara més, aquest esti­mu­lant pro­jecte tindrà forma d'inde­pendència. Esti­mu­lant per històric, més que per fàcil. Sigui així o no, és hora d'intro­duir major espe­rit cons­truc­tiu en el cata­la­nisme del segle XXI. Ni som ni hem de ser iguals. Ni érem ni havíem de ser opo­sats.