Prometeu

La pri­mera va anar a fer unes pràcti­ques d'engi­nye­ria als Estats Units i ja s'hi va que­dar, tot i que dar­re­ra­ment ha arren­cat de l'agenda el full on posava “tor­nar”. La segona tre­ba­llava en un des­patx d'arqui­tec­tes de Bar­ce­lona que va ple­gar, i fa un mes que s'ha ins­tal·lat a l'Índia. La ter­cera, que tre­ba­llava de química en el món del vi, fa poc que ha ater­rat a Xile mirant de tro­bar alguna cosa més. El quart fa temps que valora ofer­tes de feina per a engi­nyers a Ale­ma­nya, però tenir un xiquet de pocs mesos el frena de fer el pas. Pot­ser ell, o algú altre, en breu m'expli­carà que fot el camp i que engega a tomar vent la seva vida d'aquí. Veuen com les seves pro­me­te­do­res car­re­res basa­des en estudi i tre­ball s'han ensul­sit en la cai­guda del segon gegant espa­nyol de peus de fang: una eco­no­mia basada en el totxo i les pri­va­tit­za­ci­ons que ara és una presa enca­de­nada i expo­sada a les urpes dels rapi­nyai­res dels mer­cats inter­na­ci­o­nals. Els becs d'aquests estri­pen la carn, que és la de la classe mit­jana, la que paga, tre­ba­lla com pot i cada dia és més pobre. I els polítics, com que no poden ni gosen espan­tar aques­tes bèsties, es dedi­quen a dis­treure el per­so­nal: tre­uen i posen ban­de­res a comis­sa­ries, o car­re­guen el mort al veí, ja sigui un immi­grant fosc de pell o un català, en la versió ponen­tina. Tot i així, el mite diu que a Pro­me­teu cada dia li tor­nava a sor­tir el fetge que li havien devo­rat, fins al dia que es va alli­be­rar.