Amics i enemics

En el seu lli­bre El con­cepto de lo político, el jurista i filòsof Carl Sch­mitt va pro­po­sar la defi­nició d'una enti­tat política amb una fórmula genial, sor­pre­nent i encara con­tro­ver­tida. La dis­tinció política específica, deia Sch­mitt, aque­lla a la qual es poden recon­duir totes les acci­ons i motius polítics, és la dis­tinció de l'amic i de l'ene­mic. Aquest és el patró exis­ten­cial bàsic que situa el sub­jecte res­pecte dels altres sub­jec­tes en el marc de les rela­ci­ons de poder. La sobi­ra­nia, segons una deri­vació d'aquesta pre­missa, començaria per iden­ti­fi­car i com­ba­tre aquell que busca la nos­tra des­trucció. Aquest gest fa emer­gir el nosal­tres en la dimensió de l'existència política i per­met esta­blir les rela­ci­ons d'afi­ni­tat i d'anta­go­nisme amb la resta. La per­ple­xi­tat que s'ha ense­nyo­rit de la soci­e­tat cata­lana i la ino­perància de la seva classe política, en part, al meu parer, s'explica per la inca­pa­ci­tat de gosar plan­te­jar la dis­tinció entre amic i ene­mic i d'actuar en con­seqüència. Pot­ser és que són gai­rebé tres-cents anys d'esto­va­ment men­tal col·lec­tiu, una por atàvica i una com­pleta manca de pre­dis­po­sició al sacri­fici, però el cas és que l'absència d'aquesta dialèctica ens allu­nya de la sobi­ra­nia.

La mateixa for­mu­lació de la idea de pacte fis­cal que enar­bora CiU (i a la qual ara sem­bla que se suma ERC) a fi de superar l'esca­nya­ment econòmic suposa una manera de negar la situ­ació de domi­nació política i, per tant, de renun­ciar a plan­te­jar la dis­tinció en ter­mes amic/ene­mic. Pacte pres­su­posa la con­currència de dues enti­tats iguals en ter­mes polítics que arri­ben a un acord de bene­fici mutu. Però el gest de recu­pe­rar el 10% del PIB i els més de 20.000 mili­ons d'euros que es dre­nen cada any cap a Espa­nya no podrà ser mai una nego­ci­ació bila­te­ral entre dues parts situ­a­des al mateix nivell (en part perquè la mateixa Cons­ti­tució espa­nyola nega aquesta bila­te­ra­li­tat), sinó una rebel·lió davant d'una injustícia pro­gra­mada des de fa dècades per anul·lar la nació cata­lana. Perquè men­tre la classe política cata­lana es va imbuir de la fan­ta­sia que podia pac­tar, i per tant podia ser sub­jecte polític sense iden­ti­fi­car l'anta­go­nista, els poders espa­nyols, començant pels que pro­ce­dien del fran­quisme i es van per­pe­tuar en democràcia, sí que tenien molt clar a qui havien d'opri­mir per impul­sar la seva ple­ni­tud naci­o­nal. I en aquests moments, quan l'exe­cució d'aque­lla ofen­siva poster­gada durant els pri­mers anys de vigència de la Cons­ti­tució espa­nyola ja es fa evi­dent, quan la volun­tat de la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana es troba sis­temàtica­ment negada amb la des­trucció de la reforma esta­tutària, amb la lami­nació del sis­tema d'immersió lingüística, amb el setge a la cul­tura i als símbols cata­lans, i quan l'eco­no­mia es troba asfi­xi­ada pel dèficit fis­cal, per la manca d'inver­si­ons i per ope­ra­ci­ons veri­ta­ble­ment mafi­o­ses com inten­tar que la Unió Euro­pea financi el cor­re­dor cen­tral per mar­gi­nar els Països Cata­lans, la classe política cata­lana encara renun­cia a plan­tar cara i a obrir un con­flicte polític que reco­ne­gui clara­ment que és l'Estat espa­nyol la prin­ci­pal amenaça a l'existència futura del país.

El que és veri­ta­ble­ment pre­o­cu­pant és que, en aquest con­text, en ple bom­bar­deig, encara hi hagi sec­tors polítics i soci­als en el cata­la­nisme (supo­sa­da­ment majo­ri­ta­ris) que s'escan­da­lit­zin quan l'inde­pen­den­tisme plan­teja un dis­curs en ter­mes de con­flicte i comença a ver­te­brar l'eix amic-ene­mic. Però el que encara pro­du­eix més inqui­e­tud i fomenta la com­pleta deso­ri­en­tació és que sec­tors supo­sa­da­ment sobi­ra­nis­tes com és el cas d'ERC es pre­sen­tin a unes elec­ci­ons a Espa­nya amb un pro­grama polític en què la paraula inde­pendència no surt ni una vegada i on el màxim a què arri­ben és a defen­sar, com CiU, el “pacte fis­cal en la línia del con­cert”. És aquest arron­sa­ment, aquest resis­tir-se a com­ba­tre des de les ins­ti­tu­ci­ons i des de la democràcia aquells que agre­dei­xen la nos­tra volun­tat de ser, el que porta a la pèrdua de cre­di­bi­li­tat, a l'absència de pro­jecte i, en el pit­jor dels casos, a inte­grar-te en el sis­tema que et vol negar i dei­xar-te afa­la­gar pel poder espa­nyol. És aquest dei­xar que els Bono de torn exal­cin la teva eloqüència i les teves vir­tuts par­la­mentàries (com els ha pas­sat a Miquel Roca, a Duran i Lleida, a Puig­cercós o a Ridao) i aca­bis votant a favor de cons­ti­tu­ci­ons, d'inves­ti­du­res de pre­si­dents espa­nyols, de pres­su­pos­tos que cer­ti­fi­quen l'espo­li­ació fis­cal (com han fet CiU i ERC) o et decan­tis per la fri­vo­li­tat d'un Joan Tardà que, men­tre declara sen­tir-se orgullós dels tri­par­tits, dels pac­tes amb un PSC que va inten­tar la com­pleta assi­mi­lació de Cata­lu­nya a Espa­nya, dóna un suport entu­si­asta a Arnaldo Otegi, el qual està com­plint més de deu anys de presó pre­ci­sa­ment perquè plan­teja el des­a­fi­a­ment polític que Tardà, com la majo­ria de classe política cata­lana, ha estat incapaç de sos­te­nir.

És con­ve­ni­ent recor­dar que el més gran èxit del sobi­ra­nisme polític a Cata­lu­nya va ser, jus­ta­ment al caliu d'unes elec­ci­ons espa­nyo­les, els més de 600.000 vots que ERC va obte­nir quan Carod-Rovira, pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en fun­ci­ons, va tor­nar de reu­nir-se amb la cúpula d'ETA prop de Per­pinyà. En efecte, es va trac­tar de l'únic gest veri­ta­ble­ment polític que ha plan­te­jat el cata­la­nisme en les dar­re­res dècades en la mesura en què es va cop­sar de manera nítida la capa­ci­tat de dis­tin­gir els amics dels ene­mics. Llàstima que tot desen­vo­lu­pa­ment poste­rior hagi ten­dit, començant per l'evo­lució del seu pro­ta­go­nista, a aigua­lir la diferència i a arros­se­gar la soci­e­tat cata­lana a la con­fusió i a l'esllan­gui­ment.