Circ preelectoral

Des de fa temps el dis­curs de la por i del popu­lisme ha trans­for­mat la democràcia en una mena de circ. De manera que, quan s'acos­ten elec­ci­ons com ara, no ens estal­viem decla­ra­ci­ons incendiàries i pro­me­ses irrisòries d'uns i altres can­di­dats. En poques set­ma­nes tot es dis­para. En un ram­pell sob­tat, el can­di­dat del PSOE es pre­o­cupa per l'apre­nen­tatge de llengües estran­ge­res i es mos­tra par­ti­dari de pro­gra­mes tele­vi­sius infan­tils en anglès. En canvi, no sem­bla que li importi gaire l'ense­nya­ment de les llengües que es par­len a l'Estat, vés a saber per què; tam­poc cal fer-ne gaire cas, ja que és la mateixa per­sona que ha promès reve­lar als pobres mor­tals elec­tors –si el fan pre­si­dent– el secret de la pedra filo­so­fal que per­metrà treure l'Estat espa­nyol de la crisi.

El can­di­dat popu­lar, del tema de la llen­gua no en diu res; ja n'han par­lat en nom del seu par­tit els qui cons­tant­ment recor­ren als tri­bu­nals per impug­nar lleis apro­va­des majo­ritària­ment pel nos­tre Par­la­ment. El dis­curs del bilingüisme ha aca­bat adop­tant la seva màxima sub­ti­li­tat; es parla de la con­veniència d'ense­nyar tres llengües: cas­tellà, català i anglès. Fantàstic. Resulta, però, que, fent zàping pels canals tele­vi­sius com­pro­ves que la majo­ria dels que eme­ten en cas­tellà no sub­ti­tu­len cap pel·lícula en anglès. Com és que l'argu­ment del plu­ri­lingüisme, amb el qual segu­ra­ment bona part dels ciu­ta­dans esta­ria d'acord, no es pro­posa per a la resta de l'Estat? Sobre­tot quan sabem que Espa­nya és un dels països euro­peus on es parla pit­jor l'anglès. Com és que no dema­nin diver­si­tat lingüística a tot arreu i l'esgri­mei­xin amb tanta per­se­ve­rança aquí? No els pre­o­cupa el baix ren­di­ment en llengües de tots els esco­lars? Pel que fa al can­di­dat popu­lar, tam­poc conei­xem el pro­grama amb què es pro­posa fer res­sor­gir l'eco­no­mia, però les maleïdes enques­tes ja l'han pro­cla­mat gua­nya­dor, anti­ci­pant-se a les elec­ci­ons del poble. Tot un detall democràtic.

Aquests dies, unes decla­ra­ci­ons d'Antoni Duran i Lleida han irrom­put en un pai­satge pre­e­lec­to­ral tens i fràgil. Són afir­ma­ci­ons poc afor­tu­na­des, pel que fa a la gene­ra­lit­zació amb què les ha for­mu­lat, però, en certa manera, posen el dit a la llaga sobre un tema que alguns anda­lu­sos de bé no veuen amb bons ulls: la manca de con­trol dels orga­nis­mes públics sobre els ajuts del PER agrícola (vegeu, si no, l'arti­cle que penja al bloc Sevi­lla.blog­cin­da­rio.com, amb data de 21-07- 2007). Després s'ha encès foc en els fronts de sem­pre, a la manera de ser­mons dia­ris, des de les tro­nes de cade­nes radiofòniques i tele­vi­si­ves com Intere­co­nomía. Res de nou.

Però què en podem extreure, de tot ple­gat? Els qui, des del res­pecte envers les altres cul­tu­res, esti­mem la nos­tra llen­gua i pen­sem que ens merei­xem lli­ber­tat i un tracte econòmic just no ens podem per­me­tre divi­si­ons estèrils. Sem­bla que alguns par­tits que ens repre­sen­ten al Par­la­ment encara no han après la lliçó del tot i no saben o no volen fer pinya davant l'Estat. Dia sí dia també assis­tim a noves ses­si­ons de circ, amb doma­dors de parau­les. Perquè, a la llen­gua, se li pot fer dir allò que es vol. Hi ha drets que han cos­tat molt d'esforç i pels quals val la pena tre­ba­llar. Aquests dies, en dife­rents entre­vis­tes, l'expre­si­dent Jordi Pujol ha par­lat de la neces­si­tat de man­te­nir “una acti­tud de resistència cre­a­tiva” i de recu­pe­rar el sen­tit de futur. Durant la cam­pa­nya elec­to­ral, que espe­rem que no incre­menti la des­pesa inútil en car­tells de pro­pa­ganda, alguns tor­na­ran a treure el papu de la por. Una manera de moti­var-nos a superar diferències, cul­ti­var l'auto­es­tima i, sobre­tot, bus­car punts d'unió.