La basílica de Sant Feliu

D'ara enda­vant ja no en direm ex-cole­gi­ata, ni tem­ple, ni església... sinó basílica de Sant Feliu, a Girona. Basílica menor, perquè el títol de major està reser­vat a les qua­tre de Roma: Sant Pere, Sant Joan del Laterà, Santa Maria Major i Sant Pau Extra­murs. Fa pocs dies es va cele­brar una litúrgia solemne amb l'assistència d'un car­de­nal vin­gut del Vaticà, i així es va pro­cla­mar solem­ne­ment.

El bisbe Fran­cesc Pardo i el rec­tor mossèn Baborés esta­ven eufòrics, tant que els agra­den aques­tes cerimònies, enmig dels orna­ments sagrats, d'un cor blanc impol·lut... amb música sacra, encens i impre­ca­ci­ons i un seguici de cler­gues i dig­ni­tats. Un espec­ta­cle seguit per un nombrós públic de feli­gre­sos que van omplir la nos­tra basílica amb el con­ven­ci­ment d'assis­tir a un acte sin­gu­lar.

Però crida l'atenció el poc eco que ha tin­gut aquest fet a la ciu­tat i entre la població en gene­ral. Una fre­dor abso­luta, una escassíssima sen­si­bi­li­tat i fins i tot un des­co­nei­xe­ment gene­ral, si no fos per les migra­des referències als mit­jans de comu­ni­cació. La gent es mirava el diari amb indi­ferència, perquè con­si­dera que és una qüestió de cape­llans. Fran­ca­ment dece­be­dor. Fan falta molts segles d'existència o una gran sin­gu­la­ri­tat perquè una església sigui pro­cla­mada basílica! Al món n'hi ha només mil cinc-cen­tes i, a Cata­lu­nya, en total, n'hi ha deu. No és una qüestió pura­ment reli­gi­osa –d'això en diríem que en té ben poc–, sinó l'exal­tació d'una referència sin­gu­lar, d'una joia arqueològica i arqui­tectònica que atre­sora al seu inte­rior un incom­men­su­ra­ble patri­moni mate­rial i espi­ri­tual, amb una llarguíssima història al dar­rere i amb un arre­la­ment popu­lar indis­cu­ti­ble que ja hi era pre­sent a la guerra del Francès, i a totes les guer­res; que va guar­dar les relíquies del sant pro­tec­tor de la ciu­tat, que ha vis­cut espo­lis, que s'ha res­tau­rat... Ho repe­tim: d'ara enda­vant per sem­pre més serà reco­ne­guda com a basílica arreu del món. Impres­si­o­nant!

En qual­se­vol altra població les cele­bra­ci­ons hau­rien abas­tat abans i després de l'esde­ve­ni­ment, tant en l'àmbit del culte com el popu­lar, amb can­ta­tes, con­certs, des­fi­la­des, sar­da­nes, con­ferències! Era tota la ciu­tat, que s'havia d'acon­se­guir fer vibrar d'emoció davant d'un fet tan extra­or­di­nari! Els car­rers enga­la­nats, els car­tells anun­ci­a­dors per­tot. Fixeu-vos, per exem­ple, en Cas­telló d'Empúries: amb quant d'honor i emoció els habi­tants –cre­ients o no– conei­xen i pro­cla­men que la seva parròquia és la basílica de Santa Maria!

De quina pell estem fets els giro­nins? Com pot ser que no sen­tim interès davant del reco­nei­xe­ment urbi et orbi d'un signe de la nos­tra per­so­na­li­tat? És evi­dent que la falta de sen­si­bi­li­tat del cler­gat gironí també ha con­tribuït al des­co­nei­xe­ment. N'han tin­gut prou envol­tant-se dels incon­di­ci­o­nals, per sen­tir-se cofois! Han igno­rat la ciu­tat que els acull i els seus habi­tants! I també cal reconèixer que l'Ajun­ta­ment tam­poc no hi ha aju­dat gens.