Recompenses filials

A vega­des, quan els meus fills eren petits, vaig tenir la sen­sació que tot l'esforç, (pla­ent i incon­di­ci­o­nal, això sí) que em supo­sava la seva edu­cació podia arri­bar a ser infructuós. Em sem­blava que, més enllà de la con­vivència íntima i fami­liar que com­partíem, totes les for­ma­li­tats i mis­sat­ges lapi­da­ris que els repe­tia no aca­ba­rien d'arre­lar. Hi veia seri­o­ses pos­si­bi­li­tats que que­des­sin en un racó obs­cur del seu cer­vell sense sor­tir mai a la llum. Cada vegada que entràvem o sortíem d'una botiga, ens trobàvem algú cone­gut o anàvem al cinema em sen­tia a mi mateixa expli­cant la importància de man­te­nir la for­ma­li­tat amb els altres i la trans­cendència vital que con­forma caràcter i dig­ni­fica la per­sona ser curós i edu­cat en totes les rela­ci­ons que esta­blim: “Digues Bon dia”, “Es diu gràcies, sis­plau”, “Fes dos petons”, “Tanca la porta”, “Deixa pas­sar aquesta senyora”...

Com molts altres pro­ge­ni­tors, he estat molt i molt pesada. Segur. Però, des de fa temps (no sabria dir quan va començar), tinc la sen­sació que totes aque­lles direc­trius, apa­rent­ment obvi­a­des, de mare insis­tent i prim­mi­rada for­men part del seu fun­ci­o­na­ment diari.

Ara, quan em trobo a l'ascen­sor la senyora Maria i em comenta que gran i edu­cat està el meu fill o que simpàtica i agra­da­ble és la meva filla me'n sento orgu­llosa. Quan els escolto com salu­den i s'aco­mi­a­den en una botiga o com trac­ten als depen­dents me'n sento orgu­llosa. Quan veig com creen vin­cles de relació en un dinar amb per­so­nes més o menys cone­gu­des me'n sento orgu­llosa. I, sobre­tot, em torno a sen­tir orgu­llosa i sé que estan crei­xent bé quan els demano com ha anat el dia o com estan, i en la seva res­posta s'interes­sen, real­ment, per la meva jor­nada o el meu estat d'ànim.

I penso que ells, que també es pas­sen el dia jugant a la Play, por­ten algun hor­rorós pírcing axar­ne­gat, fan fal­tes d'orto­gra­fia quan envien SMS i es rat­llen molt i molt sovint, seran com a mínim igual de bons o dolents, com­pli­dors i edu­cats del que hem estat nosal­tres.

Quan recordo una nit de fa vint anys en què estàvem espe­rant el desen­llaç fatal de la mort de la meva àvia en una sala d'hos­pi­tal, i reme­moro la meva tia Montse (la seva ger­mana) reco­ma­nant-li al seu fill Jordi, pare de família i pres­tigiós metge de més de qua­ranta anys, que agafés el jer­sei si sor­tia al car­rer perquè feia fred, sé que ni podré ni voldré mai renun­ciar a aquest dolç paper de l'auca que tant m'agrada poder fer.