Profetes

No des­co­breixo res si dic que una bona part de les eco­no­mies fami­li­ars del país estan amb l'aigua al coll. La faci­li­tat de crèdit dels anys de bonança va fer que mol­tes famílies s'hipo­te­ques­sin més enllà del que era pru­dent i ara la crisi econòmica ha fet patent els ris­cos d'aque­lla decisió. No cal dir que el marge de mani­o­bra de les famílies queda reduït a reta­llar les des­pe­ses, a rene­go­ciar els crèdits i, si és pos­si­ble, a fer fei­nes paga­des de sotamà que com­ple­men­tin el sou, si no s'és ja a l'atur. Una cosa simi­lar passa amb els ajun­ta­ments. En aquest cas, el marge de mani­o­bra és simi­lar al de les famílies, amb l'afe­git d'una minsa pos­si­bi­li­tat d'apu­jar els pocs impos­tos que ges­ti­o­nen. Si fa no fa, la Gene­ra­li­tat passa pel mateix tràngol. Ara bé, en aquest cas, però, té un marge de mani­o­bra una mica més gran, que con­sis­teix a apu­jar impos­tos després de les elec­ci­ons. Pre­ci­sa­ment per aquest motiu ja es comen­cen a sen­tir les recep­tes per fer front a la crisi que fan a tort i a dret molts dels nos­tres polítics, recon­ver­tits en pro­fe­tes, molts dels quals resulta que tenen crèdits i hipo­te­ques des­me­su­ra­des que en alguns casos superen el milió d'euros, com li passa al senyor Duran i Lleida, que té tan bona premsa. Ja em diran qui­nes recep­tes poden apor­tar aques­tes per­so­nes quan no són capa­ces ni de ges­ti­o­nar la seva pròpia eco­no­mia domèstica.