Sagarra fustigador

Fa 50 anys de la mort de Josep Maria de Sagarra. Dijous vinent el recor­da­rem a l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans (IEC). En fou mem­bre actiu en plena clan­des­ti­ni­tat. Sagarra excel·lí en diver­sos gèneres i regis­tres. Era alhora popu­lar i acadèmic. Fou popu­lar per bona part de la seva poe­sia, com El mal caçador o Vinyes ver­des vora el mar; per lle­tres de cançons com el Romanç de Santa Llúcia que Emili Ven­drell gravà en l'ima­gi­nari català; per obres com La ferida llu­mi­nosa o L'Hos­tal de la Glòria, o pels ver­sos satírics. Fou acadèmic en la seva con­dició de mem­bre de l'IEC i també en tra­duir Dant i Shakes­pe­are. Fou també amè i alhora eru­dit en els retrats d'una època, de la gent i les modes a les Memòries i a Vida pri­vada, i en la difusió natu­ral i desim­bolta, didàctica, del lèxic precís per a iden­ti­fi­car el nom de les flors que collia pels prats d'Espot o de tots els pei­xos de cap de Creus.

Era ensems tra­di­ci­o­nal en el seu tea­tre i modern en els seus arti­cles a L'ape­ri­tiu, on incor­po­rava la sen­si­bi­li­tat cos­mo­po­lita dels cer­cles inqui­ets d'entre­guer­res. Era radi­cal­ment urbà en aquesta periodística mun­dana o en el pròleg a Les nits de Bar­ce­lona, de Josep Maria Pla­nes, i horacià en els poe­mes més sen­su­als.

Els escrits de tota mena de Sagarra podien ser ama­bles però també fus­ti­ga­dors. Era un home del seu temps i del nos­tre. Alguns dels seus arti­cles són profètics. Ho remarco en l'anto­lo­gia Crònica d'un país que m'acaba de publi­car Dèria Edi­tors. Incloc allí una peça publi­cada per Sagarra a La Van­guar­dia el 1961, poc abans de morir, on lamen­tava que la bur­ge­sia cata­lana era un cos que crei­xia massa en pit, abdo­men i extre­mi­tats, però reduïa i empo­bria els espais del cer­vell i del cor. Fou un arti­cle revul­siu. A par­tir dels anys sei­xanta una part selecta d'aque­lla bur­ge­sia invertí recur­sos en l'acció cul­tu­ral i patriòtica fomen­tant ini­ci­a­ti­ves edi­to­ri­als, dis­cogràfiques, periodísti­ques i pedagògiques que con­tribuïren al redreçament en plena dic­ta­dura.