La lògica dels fets

Després de cin­quanta anys de ter­ro­risme, per acon­se­guir la inde­pendència i fer del País Basc un estat soci­a­lista, qüestió aquesta inde­fi­nida i genèrica, ETA anun­cia l'aban­do­na­ment de la seva acti­vi­tat armada de manera defi­ni­tiva. No anun­cia ni la seva dis­so­lució ni l'entrega de les armes. No demana perdó a les vícti­mes. La lògica dels fets s'ha aca­bat impo­sant. El des­en­ca­de­nant d'aquests fets és la col·labo­ració fran­cesa en la lluita con­tra el ter­ro­risme acon­se­guida a par­tir del 2002 pel govern Aznar. L'acord va fer pas­sar el nom­bre de vícti­mes de vint-i-cinc cada any a menys de dues. Sens dubte, la volun­tat blin­dada de l'Estat de posar fi a aquesta xacra social i política una vegada fra­cas­sa­des les con­ver­ses i nego­ci­a­ci­ons que tant la dreta com l'esquerra van inten­tar i la millora de l'eficàcia poli­cial, en espe­cial en l'àmbit de la intel·ligència i la infil­tració entre els mem­bres de la banda, han estat uns fac­tors impor­tants, però només quan França ha per­se­guit en el seu ter­ri­tori els mem­bres d'ETA la repressió del ter­ro­risme ha entrat en una dinàmica que por­tava ine­xo­ra­ble­ment al resul­tat que ha estat tot just anun­ciat.

Alguns naci­o­na­lis­tes bas­cos radi­cals en els anys de la dic­ta­dura van ini­ciar la cri­mi­nal aven­tura. Ini­ci­al­ment es bar­re­ja­ven la lluita con­tra la dic­ta­dura, la defensa del soci­a­lisme orto­dox i la inde­pendència. Això va crear con­fusió entre la ciu­ta­da­nia i, per desgràcia, part de la soci­e­tat basca i part de l'espa­nyola no van ser ini­ci­al­ment prou con­tun­dents amb un con­flicte que uti­lit­zava, per acon­se­guir els seus objec­tius, mit­jans il·legítims i immo­rals des de qual­se­vol valo­ració pos­si­ble, perquè la mort no pot ser mai l'eina per acon­se­guir cap objec­tiu. Quan la democràcia va arri­bar, i a par­tir d'una situ­ació política esta­bi­lit­zada des de 1982, després de l'intent de cop d'estat, el ter­ro­risme no es va atu­rar, mal­grat que algu­nes moti­va­ci­ons que havien pogut ser con­si­de­ra­des vàlides van des­a­parèixer de manera abso­luta. El dis­curs tenia inèrcia i un vint per cent de la ciu­ta­da­nia basca el supor­tava i un altre per­cen­tatge no menor no el cri­ti­cava. Un naci­o­na­lista va arri­bar a dir: “Els uns mouen l'arbre i els altres recu­llen les nous.” França, estat democràtic i política­ment amic d'Espa­nya, no va tenir tam­poc, per cínic interès i idees i clixés polítics anco­rats en el pas­sat, una política activa de col·labo­ració per com­ba­tre ETA. Com va dir Semprún al seu moment: “ETA és una de les dar­re­res herències que ens que­den del fran­quisme.”

Par­lar de ter­ro­risme té el risc de com­pa­rar coses que no són equi­pa­ra­bles, però és cert que alguns par­tits polítics des de l'esquerra abert­zale fins a l'extrema dreta han cai­gut en l'error d'uti­lit­zar els fets i les seves con­seqüències, fins i tot les vícti­mes, per defen­sar les seves posi­ci­ons polítiques.

La decla­ració d'ETA que anun­cia la fi de la “lluita armada” és d'un cinisme que iguala ante­ri­ors comu­ni­cats. La soci­e­tat basca ha d'agrair l'arri­bada de la pau a qui ha prac­ti­cat sis­temàtica­ment el ter­ro­risme. Com diu Sava­ter: “Segons ells, gràcies a la lluita armada hem arri­bat al feliç moment en què podem pres­cin­dir de la lluita armada.”

Cal remar­car que la capa­ci­tat política de l'esquerra abert­zale s'està demos­trant nota­ble. Són capaços de comu­ni­car la der­rota com una victòria i de man­te­nir la tesi de neces­si­tat de diàleg, no cal dir que amb la ins­pi­ració d'ETA, amb els governs espa­nyol i francès per “superar la con­fron­tació armada”, que, si bé és impro­ba­ble que mai tin­gui lloc, pot pla­nar com una ombra en el futur de la política basca i con­di­ci­o­nar-la perquè ETA no es dis­sol i no demana perdó pel que ha fet, sim­ple­ment s'atura, això sí, de manera anun­ci­ada com a inde­fi­nida.

La política basca entra en una nova dimensió i si el mapa elec­to­ral en les pròximes elec­ci­ons can­via com sem­bla, amb una força ascen­dent de l'esquerra abert­zale i esta­ble o lleu­ge­ra­ment a la baixa del naci­o­na­lisme, res serà com fins ara i la inde­pendència pot esde­ve­nir una rei­vin­di­cació a la qual doni suport la soci­e­tat majo­ritària­ment. L'eco­no­mia basca està en gran part des­a­co­blada de l'espa­nyola, tenen una taxa d'atur que no arriba al 8% com­pa­rada amb més del 20% a la resta d'Espa­nya, han estat capaços d'uti­lit­zar els meca­nis­mes de l'atur tem­po­ral (ERO) com no s'ha fet arreu i en con­seqüència el seu tei­xit econòmic no ha patit tant la crisi, tenen un sec­tor indus­trial potent i expor­ta­dor, tenen una xarxa de cen­tres tec­nològics i científics d'una nota­ble eficàcia i tenen un con­cert econòmic que per­met sus­ten­tar aques­tes polítiques.

Les cir­cumstàncies objec­ti­ves soci­als i econòmiques que per­cep qual­se­vol ciu­tadà basc, sigui o no naci­o­na­lista, i la pre­vi­si­ble millora d'aques­tes com a con­seqüència de la des­a­pa­rició del ter­ro­risme unida a l'efer­vescència inde­pen­den­tista que suposa el pre­vi­si­ble èxit elec­to­ral dels abert­za­les fan can­viar l'esce­nari polític res­pecte del que ha estat en el dar­rer mig segle.

El rumb que totes aques­tes cir­cumstàncies polítiques puguin supo­sar és incert però pre­vi­si­ble. No hi ha cap dubte que ara és el moment de la política i que la con­vergència d'objec­tius a llarg ter­mini donarà força a les rei­vin­di­ca­ci­ons inde­pen­den­tis­tes, mal­grat que els plan­te­ja­ments radi­cals dels abert­za­les pel que fa a la implan­tació d'un radi­ca­lisme orto­dox pot pro­ba­ble­ment entrar a mitjà ter­mini en con­flicte amb la volun­tat majo­ritària del poble basc, més pro­per als valors tra­di­ci­o­nals tant econòmics com soci­als.

Les noves cir­cumstàncies euro­pees han dei­xat al des­co­bert l'absurd i la inu­ti­li­tat política de la “lluita armada” que ha anat expul­sant les res­tes de ter­ro­risme que que­da­ven a Ale­ma­nya als setanta, a Itàlia als vui­tanta i a Irlanda els dar­rers anys, i això ha por­tat a la fi del ter­ro­risme d'ETA. Ara la política ha d'admi­nis­trar una situ­ació que sem­pre ha estat difícil però que estava oculta per la barbàrie de la mort. Neces­si­tem la intel·ligència de la política en l'etapa que ara s'ini­cia.

Si aquesta necessària intel·ligència política no es fes pre­sent per part del govern cen­tral en els pròxims anys i la des­a­fecció del País Basc envers Espa­nya creixés, la deriva cap a la inde­pendència seria impa­ra­ble amb l'únic obs­ta­cle del maxi­ma­lisme mar­xista de l'esquerra arbert­zale i la seva volun­tat d'inde­pendència per als ter­ri­to­ris bas­cos a França. L'astúcia política podria fer-los mode­rar aquests plan­te­ja­ments per acon­se­guir part dels seus objec­tius de llarg ter­mini. La reacció mode­rada en les pri­me­res mani­fes­ta­ci­ons del líder de la dreta i pos­si­ble nou pre­si­dent del govern sem­bla que incor­pora –cal estar a l'altura de les cir­cumstàncies, ha dit– la dosi de sen­si­bi­li­tat política i deli­ca­desa ara essen­cial. Res d'això és banal.