Raticidi

Veient les crues imat­ges del lin­xa­ment de Gad­dafi no pots evi­tar pen­sar que ningú hau­ria de morir d'aquesta manera. No cal dir que tam­poc hau­ria de morir ningú fre­git a la cadira elèctrica o con­vul­si­o­nant-se a la cam­bra de gas i això passa al nos­tre món, a l'occi­dent civi­lit­zat i democràtic, però (i mai millor dit) matem-ho aquí. En el fons és un pro­blema de línies ver­me­lles. Cre­uar-les és expo­sar-se a con­seqüències que esca­pen al con­trol de la raó. I Gad­dafi... no és que segrestés la pros­pe­ri­tat d'un país, con­ver­tint-lo en la finca fami­liar; no és que visqués a cos de rei men­tre la població sobre­vi­via i prou; és que, a més, va menys­prear pro­fun­da­ment la gent, va con­ver­tir-los en rates del seu món esperpèntic i va pen­sar que podia escla­far-los i robar-los la vida per la cara.