Programes

No és gens pro­ba­ble que cap ciu­tadà s'aturi a lle­gir els pro­gra­mes elec­to­rals de tots els par­tits. Fins i tot estic segur que la majo­ria dels votants mai no es lle­gei­xen ni el de la for­mació a la qual faran con­fiança. És una pena, però ho trobo lògic, atesa la natu­ra­lesa d'aquests docu­ments: con­fu­sos, sovint d'una pro­li­xi­tat exte­nu­ant, pre­nyats d'una prosa for­mulària que desa­nima el lec­tor més entu­si­asta. Ja que la seva ela­bo­ració és obli­gada, no s'entén que els par­tits no dedi­quin una mica de temps i esforç a fer-los més com­pren­si­bles per al ciu­tadà.

Pot­ser n'hi hau­ria prou, si no es vol renun­ciar a la rei­te­ració dels grans prin­ci­pis i al fals deta­llisme de par­lar de tot sense apro­fun­dir en res, adjun­tant-hi una mena de pròleg per expli­car a fons però amb ame­ni­tat, clare­dat i pre­cisió les pro­pos­tes més des­ta­ca­des, no més de qua­tre o cinc. No s'hi hau­rien de con­ju­gar, en la for­mu­lació d'aquests temes, cap d'aquells verbs tan carac­terístics dels pro­gra­mes elec­to­rals, que ho pro­me­ten tot i no com­pro­me­ten a res, sovint expres­sats en la ter­cera per­sona del plu­ral: pro­mou­rem, incre­men­ta­rem, aju­da­rem, poten­ci­a­rem, millo­ra­rem...

I hi hau­ria d'haver, en aquest pròleg, una expli­cació d'allò que s'ha fet i, sobre­tot, d'allò que no s'ha fet i s'havia com­promès. És a dir, autocrítica. Els cir­cum­lo­quis que sovint es posen al ser­vei de la negació dels incom­pli­ments, o per asse­nya­lar que la culpa és d'un altre, més que ver­go­nya a vega­des pro­vo­quen autèntica pena. I ja se sap: la negació d'un incom­pli­ment és sem­pre pit­jor que el mateix incom­pli­ment: rosega la con­fiança, crea des­a­fecció.