IEI, les sigles de Lleida

És un pecat cul­tu­ral no conèixer l'antic hos­pi­tal de Santa Maria de Lleida, un dels millors expo­nents del gòtic civil català (segles XV-XVI), creat per amal­ga­mar els set hos­pi­tals pri­vats de la Lleida medi­e­val. Igual pecat és no conèixer bé la capi­tal del Segre.

Edi­fici de gòtic fas­ci­nant al bell mig del cen­tre històric i comer­cial, davant per davant de la Cate­dral Nova, en ser la Seu Vella, situ­ada dalt del cas­tell de la ciu­tat, ocu­pada a ini­cis del segle XVIII fins ben entrat el segle XX pels mili­tars que des d'ales­ho­res impo­sa­ren a Cata­lu­nya –“Por derecho de con­quista mili­tar”– les lleis de Cas­te­lla. Unes cen­tenàries pedres que podrien expli­car molt i molt de tot el vis­cut per la capi­tal de la Terra Ferma i les Ter­res de Ponent.

Lleida recull les aigües que vénen del nord piri­nenc, i alhora és punt clau de con­nexió entre Cata­lu­nya i la depressió de l'Ebre, fet que explica la tràgica presència i dolor sofert en totes les guer­res. La Uni­ver­si­tat, pri­mera de Cata­lu­nya, és hereva de la ins­ti­tució fun­dada per Jaume II amb el nom d'Estudi Gene­ral gràcies a una but­lla pon­tifícia ator­gada el 1297. Una ciu­tat que aple­gava la majo­ria dels estu­di­ants de la corona cata­lano-ara­go­nesa i de molts altres atrets pel seu vigor i pro­fun­di­tat cul­tu­ral. També avui la Uni­ver­si­tat de Lleida pot pre­su­mir d'acon­se­guir l'excel·lència.

Durant la Guerra Civil, l'antic hos­pi­tal de Santa Maria fou Museu del Poble, ges­ti­o­nat per la Comis­sa­ria de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat a Lleida. Va ser dipòsit de tots els mate­ri­als pro­ce­dents de les con­fis­ca­ci­ons. L'any 1941, el fran­quista Ser­vi­cio de Defensa del Patri­mo­nio Artístico Naci­o­nal se'n feu càrrec i començà la idea de crear un futur Cen­tro de Estu­dios Leri­da­nos, bres­sol de la fun­dació el 25 de març de 1942 de l'Ins­ti­tuto de Estu­dios Iler­den­ses. L'any 1986 es reo­ri­entà l'enti­tat a par­tir de valors ple­na­ment democràtics, sota els aus­pi­cis de per­so­nes vin­cu­la­des a la vida cul­tu­ral de la ciu­tat i del país, sense la medi­ació fosca del fran­quisme, i ara sí seria de debò la idea de fomen­tar i desen­vo­lu­par els valors cul­tu­rals de les ter­res llei­da­ta­nes en tots els seus aspec­tes. D'ales­ho­res ençà tots els qui han for­mat part de la ins­ti­tució, l'IEI, fos­sin al lloc que fos­sin, dels direc­tors als tre­ba­lla­dors o col·labo­ra­dors, han acon­se­guit dei­xar una empremta cul­tu­ral impa­ga­ble, obli­gació de la qual ara sóc ferm con­ti­nu­a­dor.

L'IEI fa tasca cul­tu­ral de capi­tal i de ter­ri­tori, actua de forma tran­si­tiva vers el món que el cir­cumda, dóna i rep, rep i dóna. Cal res­sal­tar que, mal­grat les més diver­ses con­jun­tu­res, l'amor a la cul­tura i la terra han fet com­pa­ti­ble des del pen­sa­ment més ambiciós fins a l'àmbit de cul­tura popu­lar més local. Passa d'ana­lit­zar els temps pale­on­tològics o arqueològics, ciència, lite­ra­tura, lli­galls i tex­tos, tea­tre, cinema, tite­lles, etc. a sumar el conei­xe­ment més ampli i popu­lar. La idea és una: la cul­tura sem­pre suma. En un món glo­bal, amb gent d'ads­crip­ci­ons cul­tu­rals, ideològiques i reli­gi­o­ses tan dife­rents com els que Lleida i les Ter­res de Ponent viuen dia a dia, l'esforç ha de ser cer­car com­pli­ci­tats a tot arreu. De la Dipu­tació als ajun­ta­ments i cen­tres cul­tu­rals, sent cap de colla quan cal­gui o mosso si s'escau. Sent una de les enti­tats que jun­ta­ment amb les altres ins­ti­tu­ci­ons llei­da­ta­nes s'han de pro­jec­tar de forma naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal. Enri­quint i poten­ci­ant la nos­tra cul­tura. Local i cos­mo­po­lita.