Lluny d'Europa

Si encara no hem tocat fons, aquí pas­sa­rem gana. La frase és dura, ja ho sé. I m'ha cos­tat escriure-la. Però totes les dades espar­ses que tinc damunt la taula por­ten a aquesta lúgubre con­clusió. Hi ha les del crei­xe­ment del deute, la cai­guda del con­sum, l'absència de crèdit... També n'hi ha alguna d'un color dife­rent, més tin­tat d'opti­misme. Però per damunt de totes senyo­reja aquesta de l'atur: una de cada qua­tre per­so­nes no té feina. S'ha de viure en un món molt a part, s'ha de pertànyer a un club molt exclu­siu, per no sen­tir-se afec­tat, per con­si­de­rar-se al marge d'aquest pro­blema.

Les dades són fre­des, expo­sen una rea­li­tat cruel: això que passa a Cata­lu­nya i a la resta de l' Estat no passa enlloc més d'Europa. Ni a l'Europa de l'euro ni, menys encara, a l'Europa més ampla dels 27. Lle­vat de Grècia, és clar, sac­se­jada per una tem­pesta sense atu­ra­dor. Però cap altre dels països que encapçalen el cal­vari euro­peu té un index d'atur que s'assem­bli al que patim a l'Estat espa­nyol. Ni Irlanda (14,2%), ni Por­tu­gal (12,5%), ni Itàlia (8,3%), ara al cen­tre de totes les mira­des. De la resta, només Eslovàquia i tres països de fora de la zona euro –Bulgària, Letònia i Lituània– superen el 10%. Lluny, molt lluny, del nos­tre 22,6%.

Tan mala­ment ho hem fet tot ple­gat, aquí? És només la dimensió de l'ano­me­nada bom­bo­lla immo­biliària la que explica aquest dife­ren­cial? Em fa l'efecte que hem d'afi­nar molt més l'expli­cació. No tant per senya­lar cul­pa­bles com per ori­en­tar-nos i triar amb encert el camí de la recu­pe­ració. Que ha de ser pos­si­ble.