Unes vides gironines

Afi­nal de 2005, Joa­quim Nadal publicà Vides amb nom, recull d'escrits apa­re­guts en dia­ris i refe­rits a per­so­nes molt diver­ses, però lli­gats per un mateix espe­rit que els dotava d'uni­tat. Sis anys després, Joa­quim Nadal ens fa entrega d'un altre recull simi­lar, gai­rebé sota el mateix títol: Noves vides amb nom. El fil con­duc­tor d'aques­tes vides que han dei­xat ras­tre en l'autor és també el mateix: Girona. És per això que estic en cert des­a­cord amb el títol: hau­ria d'haver estat Unes vides giro­ni­nes. Ara bé, dit això, sor­geix inex­cu­sa­ble la pre­gunta: quina classe de vides són les que han dei­xat pet­jada en Joa­quim Nadal? Una res­posta seria que hi ha de tot: des de pro­fes­sors emi­nents i diri­gents des­ta­cats fins a ciu­ta­dans anònims, però aquesta apro­xi­mació no seria fidel al con­tin­gut del lli­bre, que està en bona part dedi­cat a per­so­nes que no han asso­lit una reper­cussió que vagi més enllà de l'àmbit muni­ci­pal, no obs­tant la seva par­ti­ci­pació des­ta­cada en la gestió dels afers col·lec­tius. No són, la majo­ria, vides d'home­nots, sinó vides fun­gi­bles. Són vides que podrien enca­bir-se en aquell ideal del qual ens parla Mon­taigne, quan escriu que “les vides més reei­xi­des són, al meu parer, aque­lles que s'ajus­ten al que és comú i humà, amb ordre però sense mira­cle, sense extra­vagància”. Per això en aquest lli­bre no hi ha figu­res gran­di­o­ses ni esce­na­ris gran­di­loqüents; ans al con­trari, tots els fets posi­tius i les dis­cre­tes con­si­de­ra­ci­ons que s'hi fan són mani­fes­ta­ci­ons d'un tarannà que pon­dera la feina ben feta, que no renun­cia mai a l'exigència ètica, i que sent un amor pro­fund pel seu país. Perquè –ens diu Nadal– “el pòsit de civi­lit­zació és com un solatge de madu­ració crei­xent cons­truït amb les ener­gies de mol­tes per­so­nes”. Un solatge que també es nodreix –per exem­ple– d'apor­ta­ci­ons apa­rent­ment menors, com “la volun­tat de donar con­tinuïtat i sen­tit, sovint en soli­tari, a la lli­bre­ria Les Vol­tes”, que va tenir Fèlix Mata­mala; o com la ini­ci­a­tiva de Lluís Bona­ven­tura, a l'obrir L'Arc, una ins­ti­tució que ha tin­gut –segons Nadal– “dues vides, o pot­ser tres: la del bar de dia, la del bar de nit, i la dels caps de set­mana, espe­ci­al­ment dels diu­men­ges al cap­ves­pre, quan l'escalf inti­mista del bar era una atracció plau­si­ble en una ciu­tat avor­rida”.

Feina ben feta, exigència ètica i amor al país són, doncs, els tres fils con­duc­tors del lli­bre. Una feina ben feta fou –entre mol­tes altres que pon­dera el lli­bre– la tasca del bisbe Pere Roger, que “ens llegà un tre­ball inces­sant per dotar millor i cons­truir sobre bases sòlides la nova cate­dral”; la recu­pe­ració del Call, pon­de­rada per Teddy Kollek; la de la càtedra Fer­ra­ter Mora; la de Jaume Casa­de­mont al cap­da­vant del Con­sell Social de la Uni­ver­si­tat de Girona; la de Joan Perich en l'àmbit dels esports i del con­tacte amb la natura; la dels Roca, Mas­sana i altres grans res­tau­ra­dors giro­nins; la de reli­gi­o­sos i cape­llans com Joan (Damià) Roure i Damià Estela; i la de molts altres, en fi, que asso­li­ren una “iden­ti­fi­cació total amb la terra”.

Una exigència ètica que porta al com­promís polític, com ho va enten­dre Josep Pallach: “Soci­a­lista català i català soci­a­lista, única manera de ser soci­a­lista a Cata­lu­nya”, segons Nadal. Un com­promís que implica la defensa d'una cata­la­ni­tat que és també la del “català de decisió: una decisió que com­porta un com­promís actiu, un vin­cle per­so­nal i social, de mirada ampla, d'horit­zons oberts, de pers­pec­tiva plu­ral, d'inte­gració i inclusió total”. Una cata­la­ni­tat per­ce­buda per Pierre Vilar com una “rea­li­tat sin­gu­lar”. En aquesta defensa i refacció per­ma­nent del país –escriu Nadal– han excel·lit a Girona diver­sos per­so­nat­ges, que han dei­xat una pet­jada sin­gu­lar, com els Palol, Car­les Rahola, San­ti­ago Sobrequés, Modest Prats, Narcís Coma­dira, Eudald Solà, Joa­quim Pla Dal­mau i Jaume Vicens Vives.

Un amor al país que troba les seves arrels en la història de Girona i Cata­lu­nya, perquè els pobles, igual que les per­so­nes –com deia Ortega–, no tenen natu­ra­lesa, sinó que tenen història. I és que –escriu Nadal– “la pèrdua del fil de la memòria ens fa per­dre refe­rents, punts on aga­far-nos per enten­dre millor la nos­tra manera de ser, la nos­tra soci­e­tat”. Aquest amor ha de trans­for­mar-se, per fer-se ope­ra­tiu, en una acció política, que –com escriví Josep-Maria Puig Sale­llas– “ha d'estar bas­tida sobre l'acord esta­ble de les for­ces polítiques radi­ca­des aquí”, ja que els polítics cata­lans “han d'enten­dre que és ine­lu­di­ble la nítida sepa­ració entre el dia a dia polític i el fet ins­ti­tu­ci­o­nal [...], a menys que hom esti­gui dis­po­sat a assu­mir, a canvi de mig plat de llen­ties, la via de la pro­vin­ci­a­lit­zació i per tant la seva trista, ine­luc­ta­ble, defi­ni­tiva des­a­pa­rició del pri­mer rang de l'escena”.

Nadal dóna pro­ves d'aquest amor al país en la seva mani­fes­tació més exi­gent –l'amor crític–, amb aques­tes parau­les que va escriure el 9 de juliol de 2010: “Ara que es podrà pen­sar que en pocs dies han sal­tat pels aires trenta anys de cons­trucció d'un auto­go­vern nou, pot­ser seria bo tor­nar a les fonts i repas­sar algun dels epi­so­dis de la nos­tra història con­tem­porània i saber tro­bar el camí que ens faci forts i res­pec­tats, i que ens porti a avançar sòlida­ment i irre­ver­si­ble­ment, sense l'arrau­xa­ment que inqui­e­tava tant Vicens. Pot­ser ara més que mai ens con­ve­nen rea­li­tats tan­gi­bles par damunt de ges­ti­cu­la­ci­ons inútils, sense cap renúncia, i amb idees clares i lide­rat­ges que sumin les com­pli­ci­tats noves que Vicens i Pla intuïren com a pos­si­bles pel seu temps.”