viure sense tu
Combregar amb Modest Prats
era el Messi de la davantera que completaven Rafanell i Rossich
Una veu de tro, que avança a batzegades per les ones. D'un ritme peculiar, de respiració singular i universal, de fumador alexandrí, que quan creus que ho ha dit tot, que ja ha acabat, t'hi afegeix un “i diries”, i un nou detall discursiu, que fa que tot torni a començar. També hi ha un Modest Prats de ràdio, perquè és clar que l'oralitat, el domini del discurs, la pràctica de l'homilia li ha estat un gran exercici. Literari, el que recullen Les homilies de Medinyà, fent dir a la llengua tot el que la llengua (i el Verb és clar) pot dir, i de conversa. Coïssor a les aules, docència a l'antena, saviesa a l'altar.
El 10 de juliol del 92 Modest, Murgades, Terricabres i Jordi Vendrell van fer l'últim concert de l'orquestra de Catalunya Ràdio. Feien nosa a les portes dels Jocs. I mira que a Modest Prats també li agrada l'esport. El futbol, perquè a la fórmula 1 no li ha acabat de trobar la gràcia. Per mi Modest Prats era el Messi de la davantera apocalíptica, que completaven August Rafanell i Albert Rossich. Aquells que ens alertaven que anéssim cantant les ensoltes del català. 50 anys de marge per esdevenir una llengua marginal. 50 anys com els dels bombardejos periòdics a Barcelona. En fa més de 50, ell en tenia vuit, un nen que al seu poble a Castelló d'Empúries va experimentar el plaer del menjar gràcies a un esmorzar a base de costelló de porc. El pas del temps, i el refinament del gust l'agermana amb el seu amic, l'Estimat Narcís Comadira, i la llebre a la royale d'El Celler de Can Roca. Un Narcís que el va animar a completar la traducció de la Fedra de Racine. Aquella que vas a França, carregues algú fent autoestop, i et sap declamar a raig. Aquella Fedra, la dels 1.654 versos, que em va permetre convidar Modest Prats a col·laborar de nou a la ràdio. Una pila d'anys.
Veu doble, amb nova perspectiva i interessos matisats, i les noses de sempre. Un luxe de pensament, que trobem a Engrunes i retalls, i a les Homilies de Medinyà, i en molts altres rastres. Si el record fa males passades ens quedarà la mirada. La seva. Els ulls que busquen respostes, després d'haver apuntat tantes preguntes.
