L'endemà del 20-N
per poder aspirar a anar més enllà, a no ser engolits pel remolí de lava,
a obrir perspectives noves de progrés?
Els estralls de la crisi sobre amples capes socials ha esdevingut un autèntic crematori de governs: Irlanda, Portugal, Grècia, Itàlia, Espanya... I ja s'hi acosten França, Alemanya... És més: la cosa va per llarg i als governs que agafen el relleu, de dreta o d'esquerra, no sembla esperar-los millor sort: només de començar, ja fan olor de socarrim. Li passa al govern de CiU i li passarà al previsible govern del PP. Potser això afavorirà, en alguns casos, la formació de governs d'unitat o de salvament nacional. En qualsevol cas, la indefensió que sent la ciutadania davant del poder rampant de les finances globals i la consegüent manca d'horitzons polítics està esdevenint el cultiu ideal del populisme antipolític que menysté la democràcia i que, juntament amb el poder econòmic contrari a les noses democràtiques, prepara el terreny al model xinès.
En aquesta perspectiva, el resultat de les eleccions generals espanyoles serà una fitxa de dòmino més, dins de la llarga filera que es plega fatalment en la mateixa direcció. És el signe dels temps: la carbonització indefectible dels governs democràtics, a curt i mitjà termini, de dreta o d'esquerra. La qüestió és: quant trigarà a haver-hi condicions mínimes per poder aspirar a anar més enllà, a no ser engolits pel remolí de lava, a obrir perspectives noves de progrés? Europa té la paraula. Només la culminació econòmica i política de la Unió Europea pot esdevenir un subjecte suficient, prou fort i amb prou capacitat per assolir el pacte global que ha de permetre la regulació de l'economia, el final de la fam i la misèria i l'avenç cap a un món millor.
Si les enquestes es confirmen, el 21-N redescobrirem el PP més doctrinari, més neoliberal i més imperial, mentre que el PSOE iniciarà una dura, saludable i regeneradora travessia del desert. A Catalunya, aleshores, veurem la cara de granota que li queda a CiU, davant de l'erecte perfil de l'escorpí. “Passa'm a l'altra banda del riu a coll, que no sé nedar”, diu l'escorpí. “No m'enredaràs pas”, diu la granota. “No et picaré, desconfiada: no veus que m'enfonsaria amb tu?”, replica l'escorpí. La granota se'l carrega a coll i, quan són a la meitat del riu, l'escorpí li clava el fibló. La granota se'l mira aterrida i moribunda, mentre comencen a enfonsar-se. Diu l'escorpí: “Ho sento, no puc fer-hi més: jo sóc així.” Per què la granota es refia de l'escorpí? El PP de sempre i la CiU d'avui –més que no pas la CiU de Pujol– tenen importants coincidències doctrinals, bé que representen nacionalismes enfrontats. Per això, la seva abraçada, a més de coherent, pot ser letal. Tot dependrà del capteniment de l'escorpí; de si, per una vegada, és capaç de comportar-se i de concedir, no ja “el concert econòmic”, sinó la solució al dèficit fiscal de Catalunya, baixant-lo de l'actual 9-10% al 4% (com correspon als estàndards europeus), al preu polític –ai!– d'oblidar el plet de l'Estatut.
El PSC, entretant, desposseït de gairebé tot, obrirà un període de dos anys, “de congrés a congrés”, en el qual haurà de mesurar-se amb un llistó molt alt, fent una autoreforma del tot ineludible, promovent la innovació en el sistema democràtic i donant lloc a l'Aliança Catalana de Progrés del 2014, que no pot pas ser un pacte fred i per dalt com va ser el govern “tripartit”, sinó un ample i plural moviment social i polític, capaç d'integrar la gran majoria del poble de Catalunya en un projecte nou, reformador, europeu, global. Dues condicions prèvies li resultaran indefugibles: posar al dia el projecte del socialisme democràtic, de manera compartida amb el socialisme europeu, i refermar-se en la seva condició històrica de gran partit del poble, sense renúncies que el facin subsidiari (encara que només sigui en aparença), com correspon a tot partit que té un projecte nacional i que vol governar.
