Mercats

Repre­senta que, a par­tir de demà, la prima de risc (ja saben: els interes­sos que el Tre­sor espa­nyol ha de pagar de més per convèncer els inver­sors que li com­prin el deute) caurà sota mínims. Tal serà el mira­cle que el senyor Rajoy pro­met, tot i que els seus fidels més fidels ja comen­cen a aigua­lir el vi de la victòria perquè es veuen a venir la pata­cada.

Els mer­cats: aquests senyors que quan hi abo­quen diners se'ls ano­mena “inver­sors res­pon­sa­bles que cre­uen en la nos­tra eco­no­mia” i quan no –més curt–, espe­cu­la­dors. Els mer­cats no neces­si­ten gai­res excu­ses. Han pres­si­o­nat el deute espa­nyol, però també el francès i l'austríac, països que repre­senta que estan molt millor que l'Estat espa­nyol.

A par­tir de demà, quan la prima de risc con­tinuï enfi­lant-se, sen­ti­rem dues clas­ses d'expli­ca­ci­ons: la pri­mera, que tot és culpa de l'herència dels soci­a­lis­tes (aquest argu­ment donarà molt de joc durant anys, ja ho veu­ran), i la segona, que el deute espa­nyol no és tan ele­vat i que, per tant, els espe­cu­la­dors són uns mise­ra­bles, i embo­lica que fa fort.

L'autèntic pro­blema de l'eco­no­mia espa­nyola no és el deute sobirà, que, cer­ta­ment, és infe­rior al d'altres països en relació amb el PIB. No: el gran pro­blema apa­rei­xerà quan aflori del tot el deute inco­bra­ble de les immo­biliàries. No és per cau­sa­li­tat que els bancs pres­si­o­nin perquè es creï un banc espe­cial (públic, és clar) que absor­bi­ria tots aquests forats. ¿O és que es cre­ien que haver estat cons­truint durant anys més habi­tat­ges que a França, Ale­ma­nya i Itàlia jun­tes ens havia de sor­tir gra­tis?