Por del demà, com sempre

Molts pro­ces­sos polítics estan con­di­ci­o­nats per fac­tors que, en prin­cipi, estaríem temp­tats de pen­sar que “no for­men part de la política”. Em refe­reixo a fac­tors com ara l'emoció, la memòria, la por, el grau d'espe­rança... Una cosa és l'afany sen­sat de no voler caure en aque­lla sopa psi­co­lo­git­zant que redu­eix la política a mer sen­ti­ment. I l'altra és obli­dar un fona­ment bàsic: que les per­so­nes estem fetes d'emo­ci­ons. David Hume va diagnos­ti­car el paper pri­mor­dial de les emo­ci­ons a l'hora de deter­mi­nar el nos­tre com­por­ta­ment, fins al punt que aquest savi escocès va afir­mar que la base dels nos­tres judi­cis morals està cons­tituïda per les emo­ci­ons. “Entre la justícia i la meva mare, trio la meva mare”, declara Albert Camus amb sin­ce­ri­tat. “Sen­ten els pen­sa­ments, pen­sen els sen­ti­ments”, escriu Car­les Riba per remar­car l'aliança insu­bor­na­ble que s'esta­bleix entre sen­ti­ment i raó.

Al lli­bre De lluny i de prop, l'escrip­tor Fer­ran de Pol relata el llarg peri­ple d'exili que li va tocar patir un cop con­su­mada la des­feta repu­bli­cana en la Guerra Civil. Just en el moment de tra­ves­sar la fron­tera en direcció a França, per tant poc abans de ser empre­so­nat al camp de con­cen­tració de Sant Cebrià del Ros­selló, Fer­ran de Pol manté una con­versa amb un ofi­cial repu­blicà de la seva mateixa gra­du­ació, un tinent madri­leny. Par­len, és clar, de la der­rota. I en el seu die­tari Fer­ran de Pol reflec­teix aque­lla con­versa amb aques­tes parau­les, com dites de pas­sada però vehe­ments: “...la der­rota. Les coses pel seu nom. La teva i la meva, tinent madri­leny, però sobre­tot la meva. El teu país seguirà. El meu...”.

Per a un cata­la­nista, una cita elec­to­ral va més enllà d'una mecànica d'alter­nança política. Es con­ver­teix en una mul­ti­pli­cació de potències, siguin espe­ran­ces de futur o por del que vindrà. Men­tre l'estruc­tura de l'Espa­nya jaco­bina des­cansa segura i asse­gu­rada, els drets dels cata­lans són cons­tant matèria de nego­ci­ació (i reta­llada) política. Els amics espa­nyo­lis­tes (o rasa­ment espa­nyols, que no tenen una osten­si­ble vena espa­nyo­lista) són incapaços de com­pren­dre que nosal­tres vivim en l'extre­mi­tud, ben bé al caire de la història, sem­pre temp­tats d'expres­sar la nos­tra des­a­pa­rició: el vos­tre país seguirà. El meu, no ho sé. En dubto. Penso que des­a­pa­reix i que la seva maqui­nada des­feta i auto­des­feta són enga­nyo­sa­ment pre­sen­ta­des només com a mort natu­ral o deli­be­rada volun­tat popu­lar.