Passi-ho bé, que cauen gotes!

Avui és un bon dia. Fa 79 anys de les pri­me­res elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya. És la data de la mort del dic­ta­dor Fran­cisco Franco, de tan infausta memòria per al poble català, la cul­tura i la lli­ber­tat. I una jor­nada elec­to­ral, cosa negada durant tan­tes dècades. Podem esco­llir qui ens repre­sen­tarà a les corts espa­nyo­les. La gent que tenim una visió naci­o­nal de la política i ens la mirem en clau pro­gres­sista, no tenim dub­tes de qui votar al País Valencià i a les Illes, amb pos­si­bi­li­tats d'obte­nir escó, per pri­mer cop. Al Prin­ci­pat, les for­ces que hi acce­di­ran són les que ja hi són ara i no se n'espe­ren can­vis espec­ta­cu­lars, més enllà d'uns escons amunt o avall. Res, però, que per­meti cap­gi­rar la cor­re­lació de for­ces actu­als i l'esta­tus polític del nos­tre país. Podem anar encara pit­jor que ara, però no es pre­veu l'arri­bada de bon temps en el nos­tre pano­rama mete­o­rològic.

Tot­hom va a sal­var els mobles o a tenir-los per pri­mer cop, però no es pro­duirà un cap­gi­rell històric. Els par­tits cata­lans serem sem­pre mino­ria allà. Sumant tots els escons obtin­guts als Països Cata­lans, serem mino­ria a les corts espa­nyo­les. I con­ti­nuaríem sent-ne, per més que l'opinió de tots els nos­tres repre­sen­tants fos la mateixa. Ni tan sols amb la repre­sen­tació del País Basc i la de Galícia, en el supòsit impos­si­ble que sos­tin­gues­sin el mateix posi­ci­o­na­ment polític, no modi­fi­caríem el nos­tre pes real a les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals. Sem­pre hi haurà una majo­ria demogràfica espa­nyola que s'impo­sarà “democràtica­ment” a la veu i la volun­tat de les altres naci­ons. Espe­rar, doncs, que el nos­tre futur com a comu­ni­tat naci­o­nal dependrà del que fem a Madrid és aigua en un cis­tell. No dic que allà no se'ns hi ha per­dut res, ben al con­trari. Se'ns hi ha per­dut tot, ho volem tot i ho tin­drem tot, però no serà tan sols a par­tir de la nos­tra actu­ació allà, sinó mal­grat aquesta. Hi ha coses que fan mal en escol­tar-les, perquè de la sang en pots dir, però no te'n pots sen­tir. Però quan Alfonso Guerra, un dels naci­o­na­lis­tes espa­nyols més des­ta­cats, asse­gu­rava, després de la mani­fes­tació del 10 de juliol, que aquesta no tin­dria con­seqüències polítiques, com així va ser, sabia de què par­lava. Ens tenen apa­mats, de fa segles. Entre els cata­lans que aspi­ren a situar-se prop dels que reme­nen les cire­res i ima­gi­nar-se que toquen poder, i els que volen ser-hi per fer soroll, el pano­rama no pot ser més patètic. O domes­ti­cats o mar­gi­nals i quan algú tria un altre camí, un camí d'estat, la cri­mi­na­lit­zació his­pa­no­ca­ta­lana és imme­di­ata i ja no l'aban­dona.

Amb Espa­nya no hi ha res a fer i no can­viarà mai, perquè no vol ser dife­rent de com és, ja està bé com està. No dic que no hi hagi espa­nyols demòcra­tes, libe­rals, il·lus­trats, amics nos­tres, però són tan abso­lu­ta­ment mino­ri­ta­ris que repre­sen­ten amb prou fei­nes una gota imper­cep­ti­ble en un oceà d'uni­for­misme. I no hi ha cap força política que repre­senti un model d'estat en què ens puguem sen­tir còmodes, perquè hi puguem caber tal com som. J.L. Aran­gu­ren asse­gu­rava que els cata­lans teníem tota la raó, però a veure qui era l'espa­nyol valent que ho deia als seus com­pa­tri­o­tes. Més recent­ment, en pre­sen­tar-se l'Esta­tut naci­o­nal a Madrid, va fer-se una crida a l'altra Espa­nya i van acu­dir-hi tots els seus repre­sen­tants: San­ti­ago Car­ri­llo i la senyora. Accep­tem-ho i no hi per­dem més temps, ener­gies i diners: no hi ha una altra Espa­nya. Per això desitjo que aquest sigui el dar­rer cop en què haguem de par­ti­ci­par en unes elec­ci­ons espa­nyo­les. A Madrid, hi hem d'anar, sí, però a fer turisme, a ven­dre i a visi­tar l'ambai­xada.