Temps de tecnòcrates

A la memòria política espa­nyola, par­lar de tecnòcra­tes sona als minis­tres López-Rodó i López Bravo. El tar­do­fran­quisme va col·locar al cap­da­vant de l'Estat figu­res vin­cu­la­des a l'Opus Dei, amb gran pre­pa­ració acadèmica i poc vin­cu­lats al movi­ment falan­gista o a l'exèrcit que, fins ales­ho­res, havien estat les avant­sa­les del poder de l'Estat. Avui, a l'Europa meri­di­o­nal, els tecnòcra­tes es con­ju­guen amb verbs com reta­llar (sala­ris) i apu­jar (impos­tos). En fi, mesu­res no gaire popu­lars. Així doncs, no és d'estra­nyar que un cal­fred recorri l'esquena dels que ja intu­ei­xen un retorn dels tics dic­ta­to­ri­als del pas­sat, fent pinça amb el libe­ra­lisme econòmic que és signe dels nous temps. Pocs s'ima­gi­nen que, de fet, la tec­nocràcia va ser durant molt temps un prin­cipi bàsic de la uto­pia comu­nista: la dic­ta­dura del pro­le­ta­riat donava als tre­ba­lla­dors el poder, però els admi­nis­tra­dors n'havien de ser els experts. I la Xina impe­rial va ser només pos­si­ble gràcies a la gran qua­li­tat tècnica dels man­da­rins (de fet, la qua­li­fi­cació de les clas­ses diri­gents de l'actual Par­tit Comu­nista és la prin­ci­pal carac­terística evo­cada pels experts per expli­car el mira­cle xinès dels últims 30 anys).

La soci­al­de­mocràcia euro­pea i nord-ame­ri­cana també ha uti­lit­zat una dosi de tec­nocràcia quan li ha con­vin­gut. Bill Clin­ton va man­te­nir Alan Gre­ens­pan com a pre­si­dent de la Reserva Fede­ral dels Estats Units, mal­grat ser nome­nat per Ronald Rea­gan. O Tony Blair va garan­tir la inde­pendència del gover­na­dor del Banc d'Angla­terra, allu­nyant la prin­ci­pal auto­ri­tat econòmica del país de qual­se­vol influència par­ti­dista. De fet, cada cop hi ha més ins­ti­tu­ci­ons econòmiques que tenen un poder més gran i que no res­po­nen direc­ta­ment a par­la­ments ele­gits de forma democràtica. Des del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal fins al Banc Cen­tral Euro­peu, ningú no ha donat mai suport a les urnes a les deci­si­ons econòmiques que més influència tenen en les nos­tres vides.

Les recents experiències de Grècia i Itàlia sig­ni­fi­quen un pas de rosca més en aquesta dinàmica. A Cata­lu­nya –i veu­rem com també a Espa­nya– no farà falta que Europa ens imposi governs encapçalats per tecnòcra­tes. Si els governs de Madrid i Bar­ce­lona són capaços de tirar enda­vant les mesu­res necessàries per eixu­gar el dèficit, es gene­rarà la con­fiança necessària perquè els mer­cats dei­xin d'ata­car-nos. El pro­blema amb Grècia i Itàlia no era de falta de capa­ci­tat tècnica dels governs de Ber­lus­coni i Papan­dreu, sinó de con­fiança. Tam­poc Monti ni Papa­de­mus no tenen l'èxit asse­gu­rat: cal cre­di­bi­li­tat per apli­car les refor­mes i gene­rar con­fiança en els mer­cats. L'objec­tiu és gene­rar con­fiança; però ni els tecnòcra­tes poden allu­nyar-se gaire de la política, ni els polítics poden acon­se­guir els seus objec­tius sense una sòlida base tècnica. És així com ha fun­ci­o­nat tra­di­ci­o­nal­ment en països amb el pedigrí democràtic del Regne Unit o França, on les elits for­ma­des a Oxford i Cam­bridge o l'École Nati­o­nal d'Admi­nis­tra­tion han tin­gut una influència deter­mi­nant en tots els àmbits de decisió política. Però man­te­nint sem­pre el prin­cipi d'auto­ri­tat dels ele­gits, per sobre dels experts.