La crisi de vocacions

Par­lar de la crisi de voca­ci­ons (així, tal com sona), ho trobo fran­ca­ment pedant. I fora de lloc. Qual­se­vol diria que de vocació només n'hi ha una: la vocació al sacer­doci. I si és així, ja podem donar per tan­cada la crisi. Perquè de sacer­dot només n'hi ha un, que és el Crist, sacer­dot i víctima al mateix temps, i únic mit­jan­cer entre Déu i els homes. Qual­se­vol altre sacer­doci prové del Crist. Tant si és el sacer­doci comú, que rebem pel bap­tisme, com si és el sacer­doci minis­te­rial, que es rep pel sagra­ment de l'ordre. Tal és el cas dels cape­llans. Que fal­ten cape­llans, és veri­tat, però no per falta de vocació o per falta de ganes, sinó per altres raons que m'agra­da­ria comen­tar. La pri­mera ja és l'ús ina­pro­piat de la paraula vocació. Estem tan ave­sats al domini eclesiàstic que sem­bla que només nosal­tres, els cape­llans, i per extensió els reli­gi­o­sos i reli­gi­o­ses, tenim aquest pri­vi­legi: el de la vocació, entesa com una crida espe­cial de Déu. I què té d'espe­cial la vocació de capellà que no tin­guin les altres? Les altres vol dir totes, per la sen­zi­lla raó que, de vocació, tot­hom en té una: la seva. I basta que sigui seva perquè pensi que és espe­cial. Si no fos així, ja no seria vocació. Altra cosa no vol dir vocació que crida: aquest és el sen­tit eti­mològic, ja que ve del llatí voca­tus, que vol dir cri­dat. La vocació, doncs, és sen­tir-se cri­dat a una funció deter­mi­nada, des de la con­vicció que, si asso­leixo el terme, si puc fer el que més m'agrada, seré feliç. No hi ha ningú que no vul­gui ser feliç.

Que arri­bats en aquest punt se'ns demani que “pre­guem a Déu que enviï tre­ba­lla­dors a la seva vinya” em fa sen­tir ver­go­nya ali­ena. No pot ser que la jerar­quia catòlica no vegi la con­tra­dicció que això suposa: dema­nar a Déu el que Déu mateix no nega a ningú: la lli­ber­tat d'enca­mi­nar la pròpia vida d'acord amb les seves apti­tuds. És a par­tir d'aquí que s'expe­ri­menta el desig, l'atracció, el sen­tir-se cri­dat: no des de fora cap a dins sinó des de dins cap a fora. Dei­xem la crida en pau. Massa que se'ns ha dit que no som nosal­tres qui hem esco­llit Déu, sinó que és Déu qui ens ha esco­llit. I després resulta que, mal­grat haver-nos esco­llit Déu, que cal supo­sar que té bon ull, els uns són aptes i els altres no. En què que­dem? Comen­cem per reno­var el llen­guatge, i tal vegada ens enten­drem. El que no pot ser és que la cam­pa­nya d'ara sigui la mateixa que va fer Joan Pau II trenta anys enrere. I amb les matei­xes parau­les: “Que Déu enviï tre­ba­lla­dors a la seva vinya.” A quina vinya? Ja ningú recorda, pel que veig, que Benet XVI va dir públi­ca­ment que “havia tro­bat la vinya del Senyor com devas­tada pels sen­glars”. Bonica manera d'engres­car el per­so­nal a tre­ba­llar a la vinya. D'altra banda, no està escrit enlloc que les voca­ci­ons reli­gi­o­ses, atès que són reli­gi­o­ses, les haguem de dema­nar a Déu. Això, que sem­bla insig­ni­fi­cant, va pre­ci­pi­tar el descrèdit de l'idil·li del papa Wojtyla amb els joves. No era lògic que demanés als joves que pre­gues­sin perquè Déu mul­ti­pliqués les voca­ci­ons. Qui millor que el papa per dema­nar-ho a Déu? I qui millor que el papa per convèncer els joves de les excel·lències de l'ordre sagrat? No era el líder de la joven­tut, el papa Wojtyla? No deien que els joves, per fi, havien tro­bat el líder que bus­ca­ven? A par­tir d'aques­tes pre­gun­tes, i altres de sem­blants, vin­gue­ren un munt de sos­pi­tes. Qui són aquests joves que seguei­xen el papa a tot arreu on va? No serà que una part d'aquests joves, la més entu­si­asta, segueix el papa com­plint la funció que escau a la claca: aplau­dir perquè l'èxit quedi asse­gu­rat? Què hi ha dar­rere els viat­ges papals?

Aviat es va saber: una xarxa d'interes­sos cre­ats i de favors recíprocs que res­po­nien a les fílies i fòbies del papa Wojtyla i a la seva pecu­liar ambició de retor­nar al règim de cris­ti­an­dat: una Església cle­ri­cal auto­ritària i una ins­ti­tució papal més forta que cap govern. De tal manera que tots els prínceps de la terra, com en temps de Gre­gori VII, se sen­tis­sin obli­gats a obrir-li les por­tes i a pac­tar amb l'Església si no volien expo­sar-se (a la vista de l'èxit i del poder de con­vo­catòria del papa) a tenir pro­ble­mes. L'èxit com a forma de coacció sola­pada: el “no podem dir que no” de Zapa­tero. El gla­mur dels viat­ges papals s'havia aca­bat. Més que més quan es va des­ta­par el capítol més tèrbol: l'amis­tat del papa Wojtyla amb el fun­da­dor dels Guer­ri­llers de Crist, tots ells, cal supo­sar, fidels a la vocació, entesa com una crida espe­cial de Déu. Tan espe­cial, que el seu minis­teri con­sis­tia a ser la claca del papa. Per tant, d'acord amb aquesta lògica, no és a Déu que hem de dema­nar voca­ci­ons, ja que Déu no neces­sita claca. Les hem de dema­nar al papa. I si ell s'ho pro­posa, si aplana el camí, ja no caldrà par­lar de crisi. Les voca­ci­ons ja hi són. Fal­ten les orde­na­ci­ons.